Petit homenatge a la meva àvia
Deixeu-me que com a introducció us faci una petita confessió autobiogràfica, cap a finals dels anys 60, la meva àvia que provenia d’un petit poble d’Extremadura, va arribar a Catalunya i la seva primera feina va ser al servei domèstic. El primer dia de feina va trobar a la cuina a un home netejant els plats, la seva sorpresa va ser doble, primer per veure un home fent aquesta tasca i segon perquè l’home que estava fent això era el propietari de la casa, qui l’havia contractat a ella, justament, per rentar els plats.
Trencar els rols
La meva àvia venia d’un lloc on cada gènere tenia uns rols molt definits: la dona s’encarregava de les tasques domèstiques, de la cura dels fills i d’ajudar a les tasques del camp i els homes únicament de treballar al camp.
Tot i el canvi de vida que va suposar deixar un entorn agrícola per un altre d’industrialitzat, ella va continuar assumint els mateixos rols (treballadora per compte aliena, cura de la casa, dels nens, etc…).
És difícil trencar amb tot això quan és el que t’han ensenyat de petita, el que sempre has vist a casa; això sí, ella tenia molt clar que els seus fills no creixerien amb aquests prejudicis, fomentaria la igualtat entre ells.
Crec que com la meva àvia, moltes dones en silenci van començar a plantar la llavor per tal de començar a caminar cap a un món més igualitari.
El dia de la dona és un homenatge
Si ara algú em fa la pregunta: què significa per tu el dia de la dona? Sense pensar-ho els hi diria que per mi és un homenatge a totes aquelles dones que en silenci i mitjançant l’educació en la igualtat van començar a caminar cap a la igualtat de gènere, sense fer grans gestos, sense tenir visibilitat, actuant en àmbits reduïts com el familiar.
Això sí, sense deixar de banda a totes aquelles dones que van lluitar públicament per la igualtat de gènere i van fer visible aquesta desigualtat, i també la seva força. Aquesta força que any rere any fa omplir els carrers de les ciutats per recordar-nos, per denunciar que encara hi ha molt a fer, que encara hi ha desigualtat expressada com a discriminació sexual.
I per què no cada dia? Ens queda molt per fer
També és veritat que no m’agrada massa el fet de triar un dia a l’any com a dia reivindicatiu, ja que al meu parer es corre el risc de caure en el costum, l’hàbit, perdent així la essència reivindicativa, transgressora, de denúncia. Vull dir, arribarà un dia, i més actualment, que ens acostumarem a que cada 8 de Març és el dia de la dona, igual que el 3 de desembre es el dia de les persones amb discapacitat o el 5 de Juny es el dia mundial del medi ambient.
Per donar-li una major visibilitat podríem parlar de realitzar la setmana de la dona igual que fem la setmana del medi ambient per exemple, i més quan en els últims anys les dades no són gens esperançadores, produint-se una forta frenada de la reducció de les desigualtats de gènere
Actualment hi ha menys dones en càrrecs directius que al 2015 passen d’un 36 % a un 31%, i el mateix passa amb la presencia de dones en juntes directives d’entitats civils com ara col·legis professionals, sindicats i patronals, hi ha menys catedràtiques a les universitats, etc…
Si anem a l’àmbit familiar, els homes dediquen el 92% menys de minuts a la llar i a la família que les dones.
Aquestes dades ja són prou alarmants però encara ho són més si ho fem en termes dels futurs nínxols d’ocupació, la majoria d’ells lligats a les TIC i on per exemple a les carreres d’enginyeria tan sols un 17% son dones i només un 28% de dones treballen en empreses TIC.
L’escletxa salarial entre dones i homes és del 23,4%, és a dir, les dones cobren una mitjana de 6.000€ menys a l’any; i si parlem de pensions, segons un estudi de Gener del 2019 publicat per la Taula del Tercer Sector, les dones cobren de mitjana un 34 % menys de pensió que els homes i això té el seu origen en qüestions socioculturals ja que han treballat menys que els homes i en feines més mal retribuïdes. +info
Un cami per seguir
Actualment s’estan fent més canvis com a conseqüència de la pressió social que no pas de polítiques realitzades en aquest sentit, com és el cas de la presència de dones a consells d’administració d’empreses on ha passat en els últims 12 anys d’un 4% a un 20%, però tot i això encara és insuficient si es té en compte que es necessitaria un 30% per tal de tenir poder de decisió real.
A mode de síntesis, diria que el 8 de Març dia de la dona hauria de ser un dia reivindicatiu, un dia de denúncia de totes aquestes desigualtats, de fer-les visibles, però cada dia hauria de ser el dia de la dona perquè encara queda molt a fer, cada dia s’ha de treballar per tal de reduir aquestes desigualtats, i la millor manera seria amb una aposta clara per part dels governs de realitzar polítiques que tinguessin un gran impacte a l’àmbit educatiu, social i empresarial.
Xavier Gonzalez
Tècnic d’Inserció – Prospecció