III Mercat d’intercanvi

per admin Medi ambient

EN QUÈ CONSISTEIX?

Consisteix en intercanviar objectes i/o serveis sense utilitzar els diners.

Els objectes normalment són molt variats: roba, llibres, electrònica, articles de la llar, joguines, CDs…

Els serveis (també anomenats “banc del temps”) poden ser activitats com: classes de català a canvi de neteja d’un pis, o múltiples serveis com: classes de guitarra, cuina, cura de nens o persones grans, assessorament (legal, psicològic, tècnic…), pintar…

Els objectes tenen el valor que cadascú li dóna i si, a més, es tracta d’objectes que no utilitzem no tenim perquè equiparar els seus preus als que podem trobar al mercat ordinari.

PERQUÈ PARTICIPAR?

Alguns dels beneficis dels mercats d´intercanvi són:

Fomentar el consum responsable perquè tot el que queda fora d’ús no s’hagi de llançar.
Prendre consciència del consumisme exacerbat de la societat actual
Reflexionar sobre les possibilitats de satisfer les necessitats fora del mercat convencional.
Prevenció de residus

TIPUS DE MERCATS

Els mercat d´intercanvi es poden organitzar de diferents maneres. Aquestes són algunes de les més habituals:

Intercanvi d’objectes i/o serveis de mà en mà, i sense diners
Mitjançant un sistema de tiquets
Utilitzant plataformes virtuals per fer bescanvi d’objectes i/o serveis: xarxes socials com Facebook, blogs, webs…

ET PROPOSEM…

El proper dissabte 23 de novembre de 10 a 14 hores i coincidint amb la Setmana Europea de Prevenció de Residus, Andròmines organitza la tercera edició del Mercat d’Intercanvi a la Plaça de l’Església de Montcada.

Si tens objectes que ja no utilitzes, si no et vols gastar diners en comprar allò que necessites i ganes de relacionar-te, proba de venir al Mercat d’Intercanvi!

Nosaltres et posem les eines necessàries perquè ho puguis fer: taules, cadires i carpes. Hi haurà activitats i sorpreses que amenitzarà l’intercanvi.

Tot això s’organitzarà amb la participació d’un grup d’alumnes del programa Reincorpora. Persones que s’estan formant en Gestió de Residus i que actualment aposten per tenir una oportunitat per insertar-se social i laboralment. Us esperem!!

MERCAT D’INTERCANVI A MONTCADA I REIXAC

DIA: 23 de novembre
HORA: de 10 a 14h
LLOC: Plaça de l’Església

Utilitza l’apartat de COMENTARIS que trobaràs més avall per donar a conèixer quins objectes i serveis oferiràs el dia del Mercat d’Intercanvi!

[googlemaps http://maps.google.es/maps?f=q&source=s_q&hl=es&geocode=&q=pla%C3%A7a+de+l’esgl%C3%A9sia+montcada&aq=&sll=40.396764,-3.713379&sspn=9.350159,19.753418&ie=UTF8&hq=&hnear=Plaza+de+la+Iglesia,+08110+Montcada,+Barcelona,+Catalu%C3%B1a&ll=41.486334,2.188425&spn=0.019289,0.025749&z=14&iwloc=A&output=embed&w=480&h=300]

Els residus: matalassos

per admin Medi ambient

Un dels objectes més grans que es poden portar a la deixalleria són els matalassos, aquest es recomana canviar-lo cada 10 anys i la mitja espanyola és de 12,5 anys⁽¹⁾, de manera que cada 10-15 anys, tots nosaltres hem generat entre 10 i 20 kg de residus en matalàs. Hi ha maneres d’allargar la vida del matalàs, existeixen empreses que es dediquen a netejar el matalàs d’una manera més industrial eliminant tot rastre de pols a l’interior i evitant el deteriorament d’aquest. Segons la OCU, perquè aquest aguanti més temps, tothom pot seguir uns passos concrets⁽²⁾.

Cada dia, abans de fer el llit, obre el llençol i ventila la habitació per ajudar a evaporar la suor.
Protegeix el matalàs amb una funda i canvia el llençol inferior cada setmana.
Volteja el matalàs cada trimestre canviant la part on poses els peus i el cap, també la cara que està a sota posa-la a sobre.
Neteja el matalàs amb un raspall en lloc de passar l’aspiradora, o posar-lo a ventilar al pati.

El matalàs, tot i ser un objecte voluminós, la seva fabricació és molt delicada, ja que les persones es passen 1/3 de la vida a sobre un d’ells. Per aconseguir que els matalassos no siguin perjudicials per a la salud, cal realitzar una neteja i desinfecció dels materials a utilitzar durant la seva fabricació, un exemple és el cas de Colòmbia⁽³⁾, on es legisla la seva fabricació exigint un fort control sanitari dels materials. La seva fabricació es basa en ajuntar capes de diferents materials, mitjançant un cosit manual dels laterals o enganxant amb cola especial. Un cop s’obtenen les capes idònies, es cus una funda que envolta tota l’estructura i li dona rigidesa i estètica. Per al procés de reciclatge, es realitza just el contrari.

Aquest voluminós es un veritable problema d’espai en els abocadors, ja que ocupa una gran quantitat d’espai⁽⁴⁾. Com ja s’ha dit abans, cada 15 anys s’ha de canviar el matalàs. Tenint en compte que a Catalunya hi ha 7.5 milions d’habitants aproximadament, i considerant que tothom dorm en un matalàs, i que un doble són 2 de mesura individual, es llencen 7,5 milions de matalassos individual a Catalunya, sense considerar que moltes llars tenen matalassos extra per si hi ha visites. Una altre conseqüència, de llençar-los a l’abocador, a més del temps que es requereix per a que materials com l’escuma es degradin, és la possibilitat que els productes tòxics que contenen, com per exemple, retardants, per evitar que es cremin, poden dissoldre’s amb l’aigua de la pluja i filtra-se en aqüífers⁽⁴⁾.

Però el problema dels matalassos es pot solucionar, ja que hi ha empreses capacitades per tractar aquest residu i obtenir els diferents materials dels que està format. S’ha demostrat que es pot reciclar fins a un 90% del matalàs⁽⁵⁾, però ara per ara, no és econòmicament viable. Els empresaris al·leguen que no es reciclen els suficients matalassos com per poder obtenir beneficis que permetin desenvolupar l’activitat, ja que una gran quantitat no arriben a les plantes de tractament⁽⁵⁾, per aquest motiu cal subvencionar els tractaments i conscienciar a tothom que es portin als punts de recollida.

Aconseguir reciclar un matalàs és laboriós, ja que primer cal separar els matalassos segons la seva tipologia (motlle, sense motlle) i tot seguit es tracta amb serres que tallen les capes per separar l’espuma i les fibres de cotó del marc. Tot seguit es treuen les peces de metall amb un imant i els materials restants de fibra es trituren i s’embalen⁽⁶⁾. Els diferents materials poden utilitzar-se per altres fins: l’espuma per aïllaments, la fusta per estelles per cremar, el teixit de cotó per filtres industrials i les motlles de metall es poden fondre i tornar a fer-ne de noves⁽⁴⁾.

Cal ser conscients que els matalassos s’han de portar als punts habilitats per a la seva recollida, i d’informar a tothom que es pugui que no s’han de deixar al costat dels contenidors, si no es que l’ajuntament t’informa que ho pots fer. També es pot demanar que l’empresa que porta els matalassos nous s’encarregui d’endur-se el vell, i demanar que t’ho certifiquin.

Si tots col·laborem, evitarem veure aquell matalàs abandonat a la vorera d’una carretera, i podrem dormir millor, sabent que estem fent un bon us del nostre entorn.

www.muchohogar.com/cada-cuanto-hay-que-cambiar-de-colchon/
www.ocu.org/vivienda-y-energia/colchones/noticias/como-prolongar-la-vida-de-tu-colchon559034
web.presidencia.gov.co/sp/2009/junio/03/04032009.html
www.greenlivingtips.com/articles/361/1/Mattress-recycling.html
gestoresderesiduos.org/noticia/reciclado-de-colchones-en-el-area-metropolitana-de-vancouver
http://www.impactousa.com/noticias/ci_12620797

Els residus: Els pneumàtics

per admin Medi ambient

Moltes famílies tenen un vehicle motoritzat, ja sigui una moto o un cotxe, o més d’un. Aquests requereixen un manteniment anual, essent el pneumàtics una de les part a canviar cada certs quilometres. Degut a l’immens parc automobilístic que hi ha, els pneumàtics s’han tornat un dels residus més problemàtics en el món occidental, amb una generació de més de 200.000 tones ⁽¹⁾ anuals. D’aquests, hi ha constància que fa uns anys, el 60% es dipositava en abocadors controlats i la resta acabava en abocadors il·legals.

Aquest objectes són compostos de varies capes, segons l’enciclopèdia catalana, de dins cap a fora, comença per una cambra de cautxú proveïda d’una vàlvula que permet d’inflar-lo amb aire a pressió (alguns pneumàtic són sense cambra), i per un embolcall, format per una carcassa, base estructural de fils de cotó, raió, acer, etc, i per una capa de cautxú que el cobreix, que rep el nom de flanc a les parts laterals i banda de rodolament a la zona de contacte amb el sòl, la qual tramet els parells tractor i de frenada durant la conducció⁽²⁾.

Amb el temps s’han anat cercant mètodes més eficients per aconseguir tractar els pneumàtics i reciclar-los per obtenir de nou materials per a la indústria. Les lleis han anat afavorint aquest sector, com per exemple amb el Reial Decret 1619/2005 sobre gestió dels pneumàtics fora d’ús, on es prohibeix l’abandonament i obliga als productors a rebre els pneumàtics que estiguin fora d’ús per a que es destinin a una valorització d’aquests. També es fa enfasi en la necessitat d’utilitzar part del materials dels pneumàtics reciclats per a la construcció de carreteres ⁽³⁾, promovent d’aquesta manera la capacitat de creació de sistemes integrats de tractatament i reciclatge de 160.000 tones l’any⁽⁴⁾.

Les possibilitats de tractament són diverses, segons l’ interès dels gestor en obtenir cert producte o matèria. Aquestes són:

Termòlisis: s’escalfa el pneumàtic en un forn sense oxigen, fent que els compostos es separin i es puguin utilitzar una altre vegada⁽⁴⁾.
Piròlisi: es crema el pneumàtic en un ambient sense oxigen, fent que es puguin obtenir compostos no aptes per reutilitzar. Aquest sistema encara està en procés pilot per no estar desenvolupada la separació dels compostos de manera eficient⁽⁴⁾.
Incineració: es crema el pneumàtic. Al principi es realitzava a l’aire lliure, però ara s’utilitza en forns tacats per obtenir energia. Aquesta metodologia és molt problemàtica ja que els gasos emesos cal tractar-los, per la quantitat de substàncies tòxiques que contenen⁽⁴⁾.
Trituració criogènica: es tracta de trencar els pneumàtics a una molt baixa temperatura (-195ºC) permetent obtenir les materials per separant amb certa facilitat⁽⁵⁾.
Trituració mecànica: és el procés més utilitzat en aquest moment. Es tracta de separar les diferents parts del pneumàtic mitjançant una màquina en forma de cinta transportadora, que trosseja, tritura i micronitza en pols els pneumàtics, permeten la separació dels diferents materials, per la posterior separació i reutilització en els processos industrials que necessitin aquest material⁽⁴⁾.

Com ja s’ha esmentat anteriorment, una de les possibles utilitats del cautxú en pols es la fabricació de carreteres, però hi ha molts més productes que són produïts amb aquest material, com per exemple les soles de les bambes, pilotes de futbol, moquetes, capes d’insonorització, paviment, pistes esportives, frens, entre altres. De manera que la vida útil d’aquest material es pot allargar molt si es gestiona correctament el pneumàtic i per aconseguir-ho s’ha introduir un altre cop com a matèria prima, de manera que cal que es deixin en els tallers quan et canvien les rodes, o si ho fa un mateix, portar-ho a la deixalleria.

Els residus: Termòmetres de mercuri.

per admin Medi ambient

Ara que arriba la tardor, els refredats i mal de caps pels canvis de clima que patim al llarg del dia s’incrementen. De manera, que quasi tothom, Agafa el termòmetre en algun moment d’aquesta estació, alguns més que altres. Des del juliol del 2007, un reial decret prohibeix la fabricació i comercialització de termòmetres de mercuri a l’estat espanyol, aquest decret es creat en base als arguments sobre la toxicitat del mercuri en les persones i el seu entorn natural ⁽¹⁾.

Peró, què és un termòmetre i com funciona?

Galileo Galilei va ser el creador d’aquest aparell, no en la forma que el coneixem avui en dia. Aquest geni, va utilitzar un tub de vidre que finalitzava en una esfera en la part superior. El tub es s’enfonsava dins d’un líquid d’alcohol i aigua. Al escalfar l’aigua, aquesta començava a pujar pel tub. Amb els anys altres persones van anar adaptant aquest aparell, fent-lo tal i com el coneixem avui en dia.

De termòmetres hi ha diferents tipus: termòmetre de resistència, termopar, piròmetre, termòmetre de gas, termòmetre digital i termòmetre de vidre. Aquest dos últims són els utilitzats a nivell domèstic. El digital incorpora un micro-xip que actua en un circuit electrònic sensible als canvis de temperatura. El termòmetre de vidre es un envàs tancat que conté líquid, abans mercuri i actualment una barreja d’altres metalls no considerats com a tòxics⁽¹⁾, el més comú és el de gali.

El mercuri, és un metall pesat molt tòxic. Al llarg de la historia, s’ha demostrat que besaments incontrolats han afectat greument la salut dels pobles propers. El mercuri, és un element que s’evapora amb facilitat podent entrar per les vies respiratòries. També és un element que s’acumula en el greix animal i passa d’un a l’altra per la cadena alimentària, arribant finalment a les persones. Als éssers humans, afecta al sistema nerviós central, provoca tremolor, alteracions de la vista i l’oïda, reducció del coeficient intel·lectual, a més de tenir efectes negatius en el sistema motor, pell, ronyons, cor, pulmons, entre d’altres. En el cas dels nadons, la mare pot contaminar al nen/a quan aquest és només un fetus ja que hi ha una variant del mercuri capaç de traspassar la placenta i després es pot seguir contaminant amb la llet materna. Aquests motius són els principals, alhora de prendre la decisió sobre l’eliminació del mercuri a les casses⁽²⁾.

Però, que fer si es trenca un termòmetre de mercuri ⁽²⁾. Primer de tot cal evitar que qualsevol altre persona no apte per ajudar es trobi a prop. Després s’han obrir les finestres per a que es ventili la habitació. S’han de treure tots els accessoris de valor que es portin ja que el mercuri amalgama els metalls preciosos. Tot seguit, s’han de protegir les mans amb guants de plàstic o amb bosses de plàstic. Per poder veure bé la zona, cal il·luminar correctament el lloc, com per exemple amb una lot situada al terra, aquesta llum ens permetrà beure on es troben les gotes de mercuri, cal vigilar perquè les gotes es poden haver desplaçat per tota l’habitació. No utilitzar mai un aspirador, ja que augmentarà la evaporació del mercuri per l’aire i es contaminarà l’aparell elèctric. Per recollir les gotes, cal utilitzar una xeringa o un degotador i dipositar el mercuri en un recipient petit que es pugui tancar hermèticament. Després cal utilitzar cinta adhesiva i passar-la pel terra per enganxar les gotes més petites, aquesta cinta s’ha de posar en una bossa de plàstic. Quan s’ha recollit tot, cal portar els residus a la deixalleria o punt verd per a que pugui ser tractat adequadament.

Per al reciclatge dels termòmetres, el procés és simple anomenat “Roast, retort y destillation”. Aquest s’inicia amb el trencament controlat dels termòmetres en una cabitat estanca, tot seguit s’escalfa per evaporar tot el mercuri que es recull, separant-lo del vidre i altres elements. Aquest gas, es torna a refredar per recuperar el mercuri líquid que es tracta per treure les impuresses mitjançant noves destilacions i finalment netejant aquest mercuri amb àcid nítric diluit. ⁽³⁾

De manera que si algú encara té algun termòmetre de mercuri a casa, abans que es trenqui, millor substituir-lo per un lliure d’aquest element.

http://www.quimica.es/enciclopedia/Term%C3%B3metro.html
http://termometrosinmercurio.org/quienes-somos/
Recycling and Reuse of Material Found on Superfund Sites. EPA/ 625/R-94/004/Setembre 1994

Els residus: Bateries de cotxe i moto

per admin Medi ambient

Poques famílies són les que no disposen d’un vehicle motoritzat. El sistema de mobilitat que s’ha desenvolupat al nostre país impedeix que molta gent pugui desplaçar-se d’una manera còmoda amb transport públic per tot el territori, fent necessari el desplaçament amb cotxe o moto. Aquestes màquines de transport contenent entre els seus components una bateria que acostuma a ser de plom i un cop ha finalitzada la seva vida útil, es pot canviar per una en bon estat. El normal és que aquesta operació de recanvi la realitzi un establiment adaptat a aquests fins, el mecànic de tota la vida, però també hi ha la possibilitat de canviar-se un mateix la bateria. El problema rau en que fer amb l’antiga, ja que es un residu considerat com a especial segons el Pla Nacional Integrat de residus (PNIR) 2007-2015⁽¹⁾. En el que s’esmenten un seguit de normatives que aclareixen la necessitat d’un tractament específic per evitar la contaminació de l’entorn.

La bateria estàndard de cotxe està composta majoritàriament plom.

Segons la taula següent, es pot comprovar les proporcions de cada element:

	%	Pes (kg)
Pasta de plom	39	5,85
Plom metálic i aleacions de plom	34	5,1
Àcid sulfúric	11	1,65
Polipropilé	7	1,05
Acer	0,6	0,09
Poliuretà	1	0,15
Vidre	0,4	0,06
Ebonita	5	0,75
Policlorur de vinil	2	0,3

Taula extreta del document: “Estudio de alternativas en el reciclatge de baterías de plomo fuera de uso”.⁽²⁾

Les deixalleries i Punts Verds accepten bateries, que entren dins el procés de reciclatge. La major part de la bateria es reciclable al 100%. Un cop ha arribat a la planta de tractament, s’inicia un llarg procés que requereix d’unes altes mesures de seguretat per evitar fugues de productes nocius per l’entorn. La primera part del reciclatge s’inicia amb la trituració parcial per tal d’extreure l’àcid. Seguidament es trituren a una mida més petita per tal de facilitar els altres processos. Aquests petits trossos es passen per tambors de flotació i enfonsament que separen per gravetat el plàstic de la resta de metalls. El plàstic, es neteja i es granula per poder enviar a la planta de tractament de plàstics corresponent. El metall restant, majoritàriament plom, es deriva a una caldera on es fon i s’obtenen unes plaques metàl·liques que s’envien a una planta de fossa i refinatge per obtenir els metalls purs i tornar a fer bateries⁽³⁾. El vapor que surt de les calderes cal tractar-lo per evitar la fuga de components tòxics a l’atmosfera. Un cop tractats s’obté un compost de nitrogen i sofre que es pot utilitzar com a fertilitzant.

Els residus: els extintors

per admin Medi ambient

Invenció creada el 1838 per William George Manby. El primer us que es va donar era exclusiu pels bombers, de manera que pogués arribar on les manegues no podien. Inicialment es tractava de un conjunt de cilindres amb aigua i aire a pressió, però al 1905 és va substituir l’H2O per bicarbonat sòdic (1). Des d’aleshores s’ha anat millorant la seva forma i composició fins a tenir una varietat d’extintors per utilitzar segons el tipus d’incendi que hi hagi. Un extintor estàndard consta d’un cilindre metàl·lic que emmagatzema l’agent químic per apagar el foc. Aquest agent extintor pot trobar-se a pressió o es pot donar en el moment del seu ús, mitjançant diòxid de carboni o nitrogen.

Els agents extintors es poden classificar en 3 tipus ⁽²⁾:

Líquids:
- Aigua: apaga el foc per refredament
- Escuma: és una emulsió de producte espumógen en aigua. Apaga per sofocació i aïlla el combustible. Al haver-hi aigua i ha també una acció refrigerant.
Gasos:
- Diòxid de carboni: és un gas inert que s’emmagatzema en estat líquid. Apaga per sofocació al desplaçar l’oxigen necessari per la combustió. S’ha de vigilar el seu ús en espais tancats per la perillositat d’asfíxia de les persones.
- Derivats Halogenats: es tracta d’un material en desús per la seva toxicitat, ja que és un derivat dels hidrocarburs. La seva acció contra el foc és per trencament químic de les cadenes de reacció originades durant la combustió. Tot i no deixar cap residu visible, cal ventilar molt bé la zona. També tenen la problemàtica del deteriorament que originen en la capa d’ozó, sent aquest un dels motius de més pes per la seva eradicació en els extintors, tot i que encara hi ha països que l’utilitzen.
Sòlids:
- Pols químic sec: són sals de diferent composició química que es combinen amb el producte que crema i paren la reacció de combustió. Aquests agents extintors no són tòxics per a una exposició puntual, però cal vigilar per la contaminació que originen amb els aliments i l’entorn ja que reacciona amb els materials que toca.

El tractament que es segueixen els extintors com a residu es similar al inici, ja que consisteix en buidar el contingut en un medi controlat per evitar fuites en l’entorn i un cop es té l’envàs buit, es separen les diferents parts i es reciclen en funció del seu materials. En quant a l’agent d’extinció, el tractament es diferent. Bàsicament si es tracta de compostos halogenats⁽³⁾, es fa el mateix procediment que els CFC’s dels aparells de refrigeració, dels quals es filtren i es concentren els elements perillosos per obtenir un residu, que es crema en condicions molt controlades ⁽⁴⁾. En el cas de la resta de productes, l’aigua i l’escuma es pot tractar en depuradores i la pols química, segons l’Agencia de Residus de Catalunya⁽⁵⁾, al ser classificat com a residu inert, es procedeix a la regeneració dels materials inorgànics i la deposició del residu sobrant en abocadors controlats.

Normalment l’empresa que es dedica al manteniment dels extintors, se’ls endu un cop caducats, ja que els reemplaça per uns de nous i porta els vells al gestor corresponent. Però en cas que l’empresa desaparegui o resulti impossible el contacte, cal portar aquest residu a la deixalleria, on es classificarà com a residu especial per tractar-se d’una bombona amb material a pressió.

Cal que tothom es mentalitzi que els extintors no són una joguina i evitar que al caducar es descarregui per simple diversió o curiositat. El nostre entorn s’ha de cuidar.

http://es.wikipedia.org/wiki/Extintor
http://www.monografias.com/trabajos13/univpen/univpen.shtml
http://www.insht.es/InshtWeb/Contenidos/Documentacion/NTP/NTP/Ficheros/891a925/908w.pdf
http://www.emison.com/114.htm
Catàleg de residus de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient. ISBN 84-393-4842-8. 1999

Els residus: Cables

per admin Medi ambient

L’ús de l’energia elèctrica a quasi tots els llocs on estem no seria possible sense els cables. Aquests permeten transportar l’energia per mitja d’una xarxa que s’estén per tot el territori. Els cables normalment es fabriquen de coure, per la seva elevada conductivitat, però també n’hi ha d’alumini, ja que són més barats. Les fibres conductores de metall s’anomenen hebres i s’enrotllen per donar més volum al cable i permetre el pas de més potència. El cable es recobreix amb unes capes protectores que l’aïllen i el protegeixen dels factors externs. Tocant el conductor hi ha l’aïllament, que és un recobriment que evita la circulació de corrent elèctrica cap a fora. Després hi ha la capa de farciment, composta per un material que envolta el conductor per millorar l’estanquitat. Finalment hi ha la coberta feta de materials que protegeixen mecànicament les capes d’aïllament dels cops i els factors meteorològics ⁽¹⁾.

Segons els factors de voltatge, potencia, temperatures de servei, d’ambient, i resistivitat, les dimensions de la xarxa de distribució, les sobrecàrregues, el sistema d’aïllament, la coberta protectora, entre d’altres, es determina quin tipus és el més adequat, ja que un cable d’alta intensitat submarí per abastir un poble d’una illa, serà molt diferent d’un de baixa intensitat utilitzat per alimentar un ordinador⁽²⁾.

Els cables són fàcils de reciclar un cop es tenen les eines adequades, ja que només cal seguir una sèrie de processos mecànics. Primer, cal separar els cables de coure dels d’alumini, seguidament cadascun es fa passar per una màquina talladora que talla els cables amb una mesura adequada per a la seva manipulació, segons les necessitats. Tot seguit es passa per una maquina trituradora que esmicola els trossos per deixar separat el plàstic del metall. Finalment es transporten en petites quantitats per diferents sistemes de separació que mitjançant imants i filtres separen els trossos⁽³⁾.

Un cop s’ha obtingut els materials, s’envien a les respectives plantes de reciclatge. Els beneficis de reciclar els cables són molt grans ja que es recupera el material per a la producció d’altres objectes, essent especialment important a nivell econòmic el coure per la seva escassetat al mercat. Però també cal considerar els aspectes ambientals que surten beneficiats del reciclatge d’aquest material. L’estalvi energètic és molt gran i no tan sols pel fet de reduir el transport de nou material, sinó sobretot per la reducció de la industria minera, moltes vegades a cel obert del coure i l’alumini, que genera un importat impacte a l’entorn on es troba situat⁽⁴⁾.

Però sobretot cal pensar que la millor manera d’evitar el residu del cable, perquè aquest també té una vida útil igual que una rentadora, es evitar usar-ne reduint el consum energètic, com per exemple apagant els llums durant el dia i obrint la finestra.

http://es.wikipedia.org/wiki/Cable
http://www.procobre.org/archivos/peru/conductores_electricos.pdf
http://www.youtube.com/watch?v=zgwksc4K-Ls&feature=related
http://es.wikipedia.org/wiki/Impacto_ambiental_potencial_de_la_extracci%C3%B3n_y_procesamiento_de_minerales

Catalunya lliure de bosses? col·labores?

per admin Medi ambient

Els envasos de plàstic ens acompanyen a diari en els nostres quefers, estan molt integrats a les nostres rutines, des d’ampolles fins a envasos d’aliments passant per les bosses de plàstic amb els que els transportem. Però saps què es fa amb ells?

Si se’ls hi dóna una bona gestió, deixant-los als contenidors selectius del carrer o a portant-los a les deixalleries, arriben a les plantes de triatge d’envasos.

Les plantes de triatge són unes instal·lacions creades per rebre tots els envasos lleugers i separar-los segons el volum i la composició. De manera mecànica o manual, es fa una selecció dels diferents tipus de plàstics, ferros, alumini i brics. Aquests es reciclaran, cadascun de manera diferent segons la tipologia de residu, en una planta de tractament determinada.

Però sabem ben bé quines conseqüències tenen al medi ambient si no els gestionem bé?

Aquests residus plàstics que arriben al medi ambient tenen un fort impacte sobre l’ecosistema i perduren durant molts anys. Un exemple impactant sobre l’efecte dels residus de l’home a la natura és el que s’anomena l’Illa d’escombraries. Aquest “setè continent” ⁽¹⁾, com alguns científics l’anomenen, és una àrea de 1.400.000 km² (com gairebé 3 Espanyes!) de concentracions de residus, majoritàriament plàstics, a 1000km de Hawaii.

Imatge: Deixalles a la costa de Hawaii.

Aquesta illa té diverses conseqüències per la natura i per les persones, una és l’arribada de residus a les costes properes i l’altre és la degradació dels plàstics per la llum del sol i l’erosió amb el medi.

Per la fotodegradació dels plàstics, aquests es van convertint en trossets molt petits que suren a la part superior de l’aigua. Són d’una mida tant petita al cap d’anys que poden arribar a ser ingerits per organismes marins que viuen a prop de la superfície. A l’entrar a la cadena alimentària, poden afectar indirectament a les persones degut a les toxines que aquests residus porten associades com el PCD, el DDT o el PAH ⁽²⁾.

A l’actualitat i des de fa uns anys, la humanitat ens hem adonat del gran impacte que estem ocasionant al nostre planeta i les persones ens hem mobilitzat per intentar parar aquest fet modificant hàbits de consum que tenim.

Un dels més rellevants últimament a nivell poblacional ha estat en les campanyes de reducció d’ús de bosses de plàstic que s’ha fet i s’està fent als comerços. Des de 2009 amb la campanya d’un hipermercat anunciant que eliminava les bosses de plàstic gratuïtes amb l’espot BOLSA CACA i causant un punt de reflexió a la població va fer que molts més comerços s’unissin a aquests tipus d’iniciativa.

A dies d’ara la majoria de la població ja té l’hàbit d’anar a comprar amb bosses de roba, carretó o cabàs, ja sigui per sensibilització ambiental o per a que no li toquin la butxaca, però el propòsit es va aconseguint: reduir el consum indiscriminat de bosses de plàstic.

Als supermercats ja no trobem les piles de bosses de plàstic a la zona de les caixes esperant a ser agafades sense to ni so si no veiem estands amb bosses de plàstic dur, reutilitzables, o bosses de fècula de patata i polpa de bambú, degradables. Hem aconseguit fer un pas per la salut del planeta. Si a més, hi ha un objectiu d’inserció social, com és el cas d’Igualssom ⁽³⁾, ja n’hem fet dos. I poc a poc anem fent passes cap a un món més conscienciat, tant ambientalment com socialment.

A Catalunya i des de Federació Ecologistes de Catalunya i la Fundació per a la Prevenció de Residus i Consum s’ha engegat des del 2008 la campanya de conscienciació i sensibilització Catalunya lliure de bosses de plàstic. Dins d’aquesta campanya es vol arribar a regular el consum de bosses de plàstic i així prevenir els impactes ambientals a partir dels agents socials i econòmics.

La celebració del Dia Català Sense Bosses de Plàstic organitzat dins d’aquesta campanya es realitzarà el dia 3 de juliol i des d’Andròmines hi ens unim, seguint la nostra filosofia ambiental de reducció de residus. T’hi uneixes tu? Ho pots fer a diari evitant l’ús de bosses de plàstic!

Si vols més informació sobre l’impacte dels plàstics al nostre entorn, visualitza el video Plàstics a la deriva del programa QuèQuiCom ⁽⁴⁾.

(1): http://goo.gl/0mkLx

(2): http://es.wikipedia.org/wiki/Isla_de_basura

(3): http://goo.gl/RJBxY

(4): http://www.tv3.cat/videos/4018450

Els residus: Ampolles de vidre

per admin Medi ambient

Les ampolles de vidre són dels envasos més utilitzats al llarg de la historia, es té constància de la presència d’aquest material a l’època de l’Antic Egipte i Mesopotàmia ⁽¹⁾, quan ja era un element de decoració i emmagatzematge. Des d’aleshores sempre ha estat en menor o major grau un element clau per a la societat, incloent la moderna. Actualment hi ha fàbriques capaces de produir 800.000 envasos al dia⁽¹⁾. La fabricació dels envasos de vidre comença per la producció del mateix vidre. Aquest es realitza amb la fosa de certes substàncies bàsiques: sorra com a base, carbonats per reduir la temperatura de fosa i sulfats per eliminar els gasos que poden quedar a dins el vidre. També s’afegeixen altres components secundaris que modifiquen les característiques i coloració del vidre⁽²⁾.

Les ampolles de vidre són 100% reciclables i el material, al fondre’s i tornar a solidificar-se, segueix sent vidre, donant, teòricament, la possibilitat de no haver d’incorporar vidre nou al procés. Però a la pràctica, depenent de la tonalitat de color que es vulgui obtenir per la nova ampolla, aquesta ha d’estar elaborada amb una quantitat baixa de vidre reciclat. En el següent llistat es pot veure una aproximació del vidre reciclat que s’utilitza per a cada tipus de tonalitat⁽²⁾.

Tonalitat	Percentatge vidre reciclat
Verd Esmeralda	80
Verd fosc	50
Marro -ambar	50
Transparent	15

El reciclatge s’inicia amb la recollida dels envasos de vidre en els punts adaptats per aquesta tasca. Ja sigui un contenidor o una deixalleria. Els usuaris que utilitzin el servei de recollida selectiva, han de vigilar de no llençar cap altre material que no sigui vidre. Sobretot, no s’ha de confondre el vidre amb el cristall utilitzat per les finestres i els miralls. Aquests s’han de portar a les deixalleries. Un cop recollit, es transporta a una planta de triatge on es separen les impureses com els taps, les etiquetes i altres elements i es netegen per treure les restes del contingut, seguit d’una trituració dels envasos en un molí per obtenir pols de vidre que es traslladarà a les empreses fabricants d’envasos⁽³⁾.

En aquestes fàbriques es barregen els materials que s’han anat esmentant al llarg de l’article en una cuba tèrmica on es fonen a 1450 ºC. Un cop fosa i homogeneïtzada la barreja, es dipositen les quantitats requerides en els motlles on es donarà la forma adequada. Encara en calent, es tractarà la superfície per millorar la resistència i el lliscament d’aquesta. Finalment passen a una màquina de control de qualitat que descartarà les ampolles amb tares per reciclar-les⁽³⁾.

Els beneficis de reciclar el vidre són considerables. Només pel fet de poder tancar el cicle de vida de manera indefinida, com ja s’ha comentat amb anterioritat, fan que no sigui necessari el consum de nous materials, amb la conseqüent reducció dels impactes que genera l’obtenció d’aquest. Per cada tona de vidre hi ha un estalvi de 130 kg de combustible i 1200 kg de matèria prima ⁽⁴⁾. També cal considerar la possibilitat de reutilitzar les ampolles en bon estat amb un sistema d’envàs retornable.

L’alternativa de l’envàs retornable com tot nou sistema de gestió, té grups de pressió socioeconòmics a favor i en contra. El sistema integrat es basa en el fet de pagar per un envàs que al retornar-lo al punt indicat, moltes vegades el propi establiment on s’ha comprat, et tornin els diners d’aquest. Hi ha la opinió de la poca viabilitat d’aquest, ja que les ampolles que han de recorre grans distàncies, requereixen un elevat consum energètic en relació al seu pes per estar buits, a més de la necessitat de poder transportar la mateixa tipologia d’envàs que sigui destinat a un mateix producte⁽²⁾. En canvi hi ha grups com RETORNA que realitzen una campanya activa per confirmar la viabilitat de l’envàs retornable. Aquests han realitzat estudis econòmics que demostren com un sistema integrat de gestió és viable i eficient, sempre tenint en compte que la població i els petits negocis s’adapten correctament al nou sistema. En aspectes més logístics, el finançament es veuria compensat en primer punt pels ingresso procedents de l’estalvi dels envasos reutilitzables, en lloc de fer-ne de nous, en segon punt pels ingressos generats pels envasos que no han estat retornats però si pagats com a envàs retornable i que han anat per la via del reciclatge, més varat que el retornable i en tercer punt pel finançament fruit de l’estalvi que es generaria en el sistema de recollida de residus domèstics per mitjà dels contenidors específics^(6).

Un alternativa més casera es utilitzar els envasos un mateix comprant els productes a granel. Tot i que no es fàcil trobar botigues i proveïdors que realitzin aquest tipus de venda. Per últim, també es pot reciclar mitjançant manualitats que permetin obtenir objectes de decoració entre d’altres, com gerros o canelobres⁽⁵⁾.

Com ja s’ha vist, el vidre és un material molt bo per a ser utilitzat en els envasos, però la reducció dels costos amb la utilització dels envasos de plàstic han fet que les ampolles i pots de vidre siguin una especie en extinció. Tot i això, actualment, la necessitat de reduir els residus i la pròpia consciencia ambiental que està adquirint el consumidor, fan que els envasos de vidre siguin cada cop més valorats en el mercat del consum com un producte adequat a les necessitats de la població. Cal raonar que els sistemes de retorn no són una innovació d’aquest nou segle, ja que fins als anys 80, s’aplicava en molts llocs dins d’Espanya i actualment hi ha països com Alemanya, Holanda, Finlàndia i Dinamarca que apliquen aquest sistema⁽⁶⁾.

No ens hem d’espantar amb les innovacions, quan aquestes ens permeten tenir un millor nivell de vida i menys quan l’únic que ens costa a nivell de ciutadà es desplaçar-nos una mica més per llançar correctament els residus que generem.

Els residus: Aerosols i esprais

per admin Medi ambient

A l’armari o prestatgeria de la zona d’higiene de totes les cases es pot trobar algun aerosol o esprai. Aquest s’utilitza per una gran quantitat d’usos que requereixen poder distribuir la substancia desitjada en una superfície o ambient com els insecticides, un llevataques, laca, inhaladors, escumes, nata, esprais de defensa personals, pintures, etc. Aquesta multitud d’usos provoca que cada any es produeixin milions d’unitats, concretament al 2010 es van fabricar 10.000 milions, el 41% d’aquests a Europa⁽¹⁾.

L’esprai s’anomena també aerosol pel fet de que les substàncies que expulsa, la gran part s’anomenen científicament aerosols. Aquests són definits com: suspensió col·loïdal de partícules líquides o sòlides en un gas⁽²⁾. Aquestes partícules poden ser d’origen natural o antropogèniques, com per exemple la pols. En els casos antropogènics l’ús de certes substàncies com els CFC’s provoca efectes en l’entorn com la destrucció de la capa d’ozó⁽³⁾, i com passa amb tot residu domèstic, 1 pot no és un problema, però si ho multipliquem pels 10.000 milions del 2010 i ho sumem cada any, en 5 anys el problema és greu. Per sort, des de finals dels 70⁽¹⁾, s’està restringint l’ús de certes substàncies, tot i que no amb prou eficiència, ja que el problema és de tots, però no tots i posem remei.

L’esprai, va ser un enginy creat el 1929 per Erik Rotheim⁽¹⁾, al barrejar un gas a pressió, uns productes actius i ho va pressuritzar dins un recipient hermètic. Al accionar la vàlvula, el gas sortia a pressió i arrossegava cap enfora els productes actius en forma de pols. Per millorar l’eficiència d’aquest objecte, es va cercar un gas que es pogués liquar amb certa facilitat i que a l’atmosfera es volatilitzes amb ràpidament. Les característiques del recipient també han s’han modificat, per adaptar-se a la pressió de l’interior, com per exemple, la part inferior d’aquesta és acopada i quan s’usa, s’aconsella agitar el contingut per obtenir una barreja homogènia dels dos productes. Els components d’aquest són d’un 75% de llauna, 24% d’alumini i menys 1% de vidre o plàstic.

El reciclatge d’aquest objecte comença per la tria adequada de on s’ha de llençar. Si l’esprai es troba buit, es pot llençar al contenidor groc (envasos lleugers), però si encara resta contingut, s’ha de portar a la deixalleria on són classificats com a residu especial pel contingut extremadament inflamable. Un cop recollit, es porta a la planta de valorització, on primerament es separen els taps de plàstic, i tot seguit es porta a una cambra pneumàtica condicionada per obrir el recipient. Un cop foradat, es recull el gas amb una bomba de buit i es filtra per treure les partícules que hi ha. El gas es crema en condicions controlades per generarà calor que s’aprofita per al tractament d’altres residus. El líquid (producte actiu) s’emmagatzema en bidons i s’incinera per inertitzar-lo. Finalment l’envàs buit es tractat com qualsevol altre envàs metàl·lic⁽¹⁾.

Com amb quasi tots els envasos buits, existeixen una gran quantitat de maneres de reutilitzar el material per decoració i complements, com el de fer unes boniques làmpades de sostre⁽⁵⁾. Com ja s’ha dit abans, no s’ha de fer cap manipulació de l’esprai si encara te contingut o pressió, i tot i que estigui buit, si el contingut d’aquests ha estat d’algun producte químic nociu com els insecticides.

Tot i que recordeu: el millor residu és el que no es crea!!!!

http://www.minis.cat/esp/reciclar-esprais.php
http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0075268&BATE=aerosol
http://www.neotropica.org/leer.php/4942421
http://www.como-funcionan.com/aereosol/
http://www.kikades.com/2009/07/13/botes-de-spray-reciclados/