La Elisenda es mira al mirall. Ha après a somriure davant la incertesa. A cada pas carrega no només un currículum, sinó una història.
Quan surt al carrer, respira a fons. Se sent valenta, però també una mica sola. Perquè no tothom veu el que carrega una persona quan busca feina. I perquè cada entrevista que no arriba, cada silenci, fa una mica més difícil tornar a començar.
Quan parlar de feina és parlar de drets, de vida
Treballar no és només guanyar un sou. És sentir-se útil. És formar part. És poder mirar endavant amb dignitat. Però per a moltes persones, accedir a una feina digna s’ha convertit en una cursa amb massa obstacles.
Segons l’IDESCAT, la taxa d’atur a Catalunya és d’un 9%, però darrere d’aquesta xifra hi ha vides reals. Dones cuidadores que han deixat la seva professió per cuidar familiars. Joves formats que només troben feines temporals. Persones migrades amb experiència, però amb papers pendents. Gent gran que no encaixa en cap currículum estàndard.
I si ens aturem a escoltar-les, descobrim que el problema no és la manca de ganes. És la manca d’oportunitats reals.
Les barreres que no es veuen, però es viuen
Hi ha barreres que no tenen nom en cap formulari, però que pesen com una motxilla. Són obstacles que es van acumulant fins a fer que buscar feina sigui, sovint, un acte de resistència quotidiana.
L’economia precària: quan tot costa més del que sembla
Hi ha qui no pot pagar-se una targeta de transport per arribar a una entrevista. O no té diners per imprimir un currículum. O viu en un entorn inestable, que fa impossible sostenir una rutina laboral. Són petites coses, però sumades, fan gran la distància cap a una feina digna.
La conciliació invisible: cuidar sense ser cuidat
Moltes dones arriben als nostres serveis després d’anys tenint cura dels altres: fills, pares, parelles. Però qui ha tingut cura d’elles? Trobar una feina compatible amb les seves responsabilitats és gairebé un trencaclosques. I massa sovint, les peces no encaixen.
Bretxa digital: quan la tecnologia et deixa fora
Enviar un currículum, fer una videotrucada, omplir un formulari en línia. Per a qui no ha tingut accés a eines digitals, tot això pot ser un mur altíssim. I és injust que la manca de recursos tecnològics et tanqui portes que no hauries d’haver de picar tan fort.
La formació que no reconeix l’experiència
Persones amb anys d’ofici, amb habilitats, amb trajectòria. Però que no tenen un títol oficial que ho certifiqui. El sistema, sovint rígid, no reconeix el valor del recorregut vital, i així es perden talents, coneixements, vides senceres.
La discriminació: la més cruel de les barreres
Hi ha qui no és ni escoltat per l’accent, per la pell, per l’edat o pel seu cos. Són judicis ràpids, silenciosos, però letals. I fan molt mal. Perquè qüestionen la vàlua d’una persona abans fins i tot de conèixer-la.
-“Em van dir que semblava massa gran per ser ‘dinàmica’. Però dinamisme és aixecar-se cada dia i continuar buscant.”
Veus que ressonen: històries amb nom i ànima
A Andròmines escoltem. Perquè cada persona és un món, i cada història, una lliçó de resiliència.
Carlos, 22 anys, d’origen paraguaià
Va arribar a l’Estat espanyol quan només en tenia 10 anys. Durant anys, la manca de documentació el va deixar fora de qualsevol oportunitat laboral amb garanties.
-“Sense papers és pràcticament impossible aconseguir una feina estable”, explica.
Va haver de deixar els estudis per ajudar a casa. Això el va limitar a feines molt bàsiques i sense contracte. Quan va aconseguir la seva primera feina amb contracte a Andròmines, tot va canviar.
-“Va ser el meu primer pas real. Aquí vaig sentir que era més que una mà d’obra. Em van escoltar, em van impulsar, i em van acompanyar.”
Carlos és exemple de com el suport adequat pot obrir camins reals.
Elisenda, 62 anys
Elisenda no només busca feina: busca reconeixement.
És una dona enèrgica, valenta i plena de ganes de continuar aprenent. Però també ha viscut el pes de la mirada social quan et consideren ‘massa gran per treballar’.
-“Quan vaig a entregar un currículum, noto els prejudicis: ‘Per què contractar una dona gran?’”, explica.
Va arribar a Andròmines derivada per Càritas.
–“Aquí em van acollir amb respecte, em van ajudar a creure en mi i vaig tornar a sentir-me útil.”
Mariela, mare sola amb dos infants i d’origen polonès
La seva història és la d’una conciliació impossible. –“Hi havia feines que començaven a les sis del matí, però jo havia de portar els nens a l’escola a les vuit”, diu.
Tot i les dificultats, ha trobat suport en projectes com Làbora, Incorpora i a Dona de Futur d’Andròmines. –“Allà vaig aprendre molt, vaig guanyar confiança i em vaig sentir útil.” Ara treballa en el sector de la neteja, amb més estabilitat i esperança.
Mamadou, 26 anys
Ha fet cursos, ha après idiomes, té energia i ganes. Però el telèfon no sona.
–“Diuen que no tinc experiència, però ningú me’n dona l’oportunitat per començar.”
Participant a projectes com SAIN (Servei d’Atenció i Informació per a persones nouvingudes), posa en pràctica com pot millorar la recerca de feina.
Sílvia, 49 anys
Va cuidar del seu pare fins al final. Ara vol tornar a treballar com a auxiliar d’infermeria.
–“No em contracten perquè fa anys que no treballo. Però cuidar algú dia rere dia, també és experiència.” Com a participant del projecte Integr@’t refà el seu curriculum i actualitza els seus coneixements.
Aquestes històries són les nostres. Formen part de la comunitat Andròmines. I són també una crida a mirar diferent.
Andròmines: acompanyar per transformar
No creiem en receptes màgiques. Però sí en el valor de l’acompanyament humà. A Andròmines, caminem al costat de les persones, respectant el seu ritme i escoltant amb atenció.
• Oferim orientació laboral, però també emocional. Perquè sabem que buscar feina és, sovint, una muntanya russa emocional.
• Proposem formació adaptada, no només a les demandes del mercat, sinó als somnis de cada persona.
• Generem aliances amb empreses, perquè entenguin que contractar és també una manera de construir societat.
Descobreix els nostres serveis d’inserció i com a empresa què pots fer per sumar-te a aquest canvi.
Els projectes d’orientació i formació laboral com son Integr@’t, el projecte SAIN (Servei d’Atenció i Informació per a Persones Nouvingudes) o Dona de Futur, ens permeten acompanyar a les persones en aquest procés de recerca de feina i formació.
Tothom té un paper: la inserció és responsabilitat compartida
Per avançar, cal teixir xarxes. I la inserció no és un repte individual, sinó col·lectiu.
• Les empreses poden revisar els seus processos de selecció i obrir-se a nous perfils.
• Les administracions poden donar suport real a les entitats que acompanyem amb rigor i afecte. Poden generar polítiques públiques que protegeixin les persones més vulnerables.
• Les persones podem deixar de jutjar i començar a confiar.
Compartim la mirada de Fundació Engrunes, Solidança i d’altres entitats que, com nosaltres, treballen des de l’arrel, des del vincle, des de la comunitat.
L’esperança com a motor: reconstruir des de la dignitat
Avui la Elisenda torna a casa, una mica cansada. L’entrevista no ha anat com esperava. Però es prepara un cafè i s’asseu al costat de la seva filla petita. Li explica com ha anat, amb honestedat i tendresa. Demà tornarà a intentar-ho. Perquè no està sola. Perquè a Andròmines, hi ha una mà que no només guia, sinó que acompanya.
-“Quan dones una oportunitat, no només canvia la vida d’una persona. Canvia la teva mirada.”
I aquest és el nostre propòsit: mirar amb ulls nous, reconèixer el potencial i sembrar futur.
Andròmines – Creant oportunitats, una per una, amb caliu, respecte i compromís.
Finançat amb els ajuts Impulsem el que fas 2025, de l’Ajuntament de Barcelona, a través de Barcelona Activa.
