Els residus: Els pneumàtics

per admin Medi ambient

Moltes famílies tenen un vehicle motoritzat, ja sigui una moto o un cotxe, o més d’un. Aquests requereixen un manteniment anual, essent el pneumàtics una de les part a canviar cada certs quilometres. Degut a l’immens parc automobilístic que hi ha, els pneumàtics s’han tornat un dels residus més problemàtics en el món occidental, amb una generació de més de 200.000 tones ⁽¹⁾ anuals. D’aquests, hi ha constància que fa uns anys, el 60% es dipositava en abocadors controlats i la resta acabava en abocadors il·legals.

Aquest objectes són compostos de varies capes, segons l’enciclopèdia catalana, de dins cap a fora, comença per una cambra de cautxú proveïda d’una vàlvula que permet d’inflar-lo amb aire a pressió (alguns pneumàtic són sense cambra), i per un embolcall, format per una carcassa, base estructural de fils de cotó, raió, acer, etc, i per una capa de cautxú que el cobreix, que rep el nom de flanc a les parts laterals i banda de rodolament a la zona de contacte amb el sòl, la qual tramet els parells tractor i de frenada durant la conducció⁽²⁾.

Amb el temps s’han anat cercant mètodes més eficients per aconseguir tractar els pneumàtics i reciclar-los per obtenir de nou materials per a la indústria. Les lleis han anat afavorint aquest sector, com per exemple amb el Reial Decret 1619/2005 sobre gestió dels pneumàtics fora d’ús, on es prohibeix l’abandonament i obliga als productors a rebre els pneumàtics que estiguin fora d’ús per a que es destinin a una valorització d’aquests. També es fa enfasi en la necessitat d’utilitzar part del materials dels pneumàtics reciclats per a la construcció de carreteres ⁽³⁾, promovent d’aquesta manera la capacitat de creació de sistemes integrats de tractatament i reciclatge de 160.000 tones l’any⁽⁴⁾.

Les possibilitats de tractament són diverses, segons l’ interès dels gestor en obtenir cert producte o matèria. Aquestes són:

Termòlisis: s’escalfa el pneumàtic en un forn sense oxigen, fent que els compostos es separin i es puguin utilitzar una altre vegada⁽⁴⁾.
Piròlisi: es crema el pneumàtic en un ambient sense oxigen, fent que es puguin obtenir compostos no aptes per reutilitzar. Aquest sistema encara està en procés pilot per no estar desenvolupada la separació dels compostos de manera eficient⁽⁴⁾.
Incineració: es crema el pneumàtic. Al principi es realitzava a l’aire lliure, però ara s’utilitza en forns tacats per obtenir energia. Aquesta metodologia és molt problemàtica ja que els gasos emesos cal tractar-los, per la quantitat de substàncies tòxiques que contenen⁽⁴⁾.
Trituració criogènica: es tracta de trencar els pneumàtics a una molt baixa temperatura (-195ºC) permetent obtenir les materials per separant amb certa facilitat⁽⁵⁾.
Trituració mecànica: és el procés més utilitzat en aquest moment. Es tracta de separar les diferents parts del pneumàtic mitjançant una màquina en forma de cinta transportadora, que trosseja, tritura i micronitza en pols els pneumàtics, permeten la separació dels diferents materials, per la posterior separació i reutilització en els processos industrials que necessitin aquest material⁽⁴⁾.

Com ja s’ha esmentat anteriorment, una de les possibles utilitats del cautxú en pols es la fabricació de carreteres, però hi ha molts més productes que són produïts amb aquest material, com per exemple les soles de les bambes, pilotes de futbol, moquetes, capes d’insonorització, paviment, pistes esportives, frens, entre altres. De manera que la vida útil d’aquest material es pot allargar molt si es gestiona correctament el pneumàtic i per aconseguir-ho s’ha introduir un altre cop com a matèria prima, de manera que cal que es deixin en els tallers quan et canvien les rodes, o si ho fa un mateix, portar-ho a la deixalleria.

Els residus: Termòmetres de mercuri.

per admin Medi ambient

Ara que arriba la tardor, els refredats i mal de caps pels canvis de clima que patim al llarg del dia s’incrementen. De manera, que quasi tothom, Agafa el termòmetre en algun moment d’aquesta estació, alguns més que altres. Des del juliol del 2007, un reial decret prohibeix la fabricació i comercialització de termòmetres de mercuri a l’estat espanyol, aquest decret es creat en base als arguments sobre la toxicitat del mercuri en les persones i el seu entorn natural ⁽¹⁾.

Peró, què és un termòmetre i com funciona?

Galileo Galilei va ser el creador d’aquest aparell, no en la forma que el coneixem avui en dia. Aquest geni, va utilitzar un tub de vidre que finalitzava en una esfera en la part superior. El tub es s’enfonsava dins d’un líquid d’alcohol i aigua. Al escalfar l’aigua, aquesta començava a pujar pel tub. Amb els anys altres persones van anar adaptant aquest aparell, fent-lo tal i com el coneixem avui en dia.

De termòmetres hi ha diferents tipus: termòmetre de resistència, termopar, piròmetre, termòmetre de gas, termòmetre digital i termòmetre de vidre. Aquest dos últims són els utilitzats a nivell domèstic. El digital incorpora un micro-xip que actua en un circuit electrònic sensible als canvis de temperatura. El termòmetre de vidre es un envàs tancat que conté líquid, abans mercuri i actualment una barreja d’altres metalls no considerats com a tòxics⁽¹⁾, el més comú és el de gali.

El mercuri, és un metall pesat molt tòxic. Al llarg de la historia, s’ha demostrat que besaments incontrolats han afectat greument la salut dels pobles propers. El mercuri, és un element que s’evapora amb facilitat podent entrar per les vies respiratòries. També és un element que s’acumula en el greix animal i passa d’un a l’altra per la cadena alimentària, arribant finalment a les persones. Als éssers humans, afecta al sistema nerviós central, provoca tremolor, alteracions de la vista i l’oïda, reducció del coeficient intel·lectual, a més de tenir efectes negatius en el sistema motor, pell, ronyons, cor, pulmons, entre d’altres. En el cas dels nadons, la mare pot contaminar al nen/a quan aquest és només un fetus ja que hi ha una variant del mercuri capaç de traspassar la placenta i després es pot seguir contaminant amb la llet materna. Aquests motius són els principals, alhora de prendre la decisió sobre l’eliminació del mercuri a les casses⁽²⁾.

Però, que fer si es trenca un termòmetre de mercuri ⁽²⁾. Primer de tot cal evitar que qualsevol altre persona no apte per ajudar es trobi a prop. Després s’han obrir les finestres per a que es ventili la habitació. S’han de treure tots els accessoris de valor que es portin ja que el mercuri amalgama els metalls preciosos. Tot seguit, s’han de protegir les mans amb guants de plàstic o amb bosses de plàstic. Per poder veure bé la zona, cal il·luminar correctament el lloc, com per exemple amb una lot situada al terra, aquesta llum ens permetrà beure on es troben les gotes de mercuri, cal vigilar perquè les gotes es poden haver desplaçat per tota l’habitació. No utilitzar mai un aspirador, ja que augmentarà la evaporació del mercuri per l’aire i es contaminarà l’aparell elèctric. Per recollir les gotes, cal utilitzar una xeringa o un degotador i dipositar el mercuri en un recipient petit que es pugui tancar hermèticament. Després cal utilitzar cinta adhesiva i passar-la pel terra per enganxar les gotes més petites, aquesta cinta s’ha de posar en una bossa de plàstic. Quan s’ha recollit tot, cal portar els residus a la deixalleria o punt verd per a que pugui ser tractat adequadament.

Per al reciclatge dels termòmetres, el procés és simple anomenat “Roast, retort y destillation”. Aquest s’inicia amb el trencament controlat dels termòmetres en una cabitat estanca, tot seguit s’escalfa per evaporar tot el mercuri que es recull, separant-lo del vidre i altres elements. Aquest gas, es torna a refredar per recuperar el mercuri líquid que es tracta per treure les impuresses mitjançant noves destilacions i finalment netejant aquest mercuri amb àcid nítric diluit. ⁽³⁾

De manera que si algú encara té algun termòmetre de mercuri a casa, abans que es trenqui, millor substituir-lo per un lliure d’aquest element.

http://www.quimica.es/enciclopedia/Term%C3%B3metro.html
http://termometrosinmercurio.org/quienes-somos/
Recycling and Reuse of Material Found on Superfund Sites. EPA/ 625/R-94/004/Setembre 1994

Els residus: Bateries de cotxe i moto

per admin Medi ambient

Poques famílies són les que no disposen d’un vehicle motoritzat. El sistema de mobilitat que s’ha desenvolupat al nostre país impedeix que molta gent pugui desplaçar-se d’una manera còmoda amb transport públic per tot el territori, fent necessari el desplaçament amb cotxe o moto. Aquestes màquines de transport contenent entre els seus components una bateria que acostuma a ser de plom i un cop ha finalitzada la seva vida útil, es pot canviar per una en bon estat. El normal és que aquesta operació de recanvi la realitzi un establiment adaptat a aquests fins, el mecànic de tota la vida, però també hi ha la possibilitat de canviar-se un mateix la bateria. El problema rau en que fer amb l’antiga, ja que es un residu considerat com a especial segons el Pla Nacional Integrat de residus (PNIR) 2007-2015⁽¹⁾. En el que s’esmenten un seguit de normatives que aclareixen la necessitat d’un tractament específic per evitar la contaminació de l’entorn.

La bateria estàndard de cotxe està composta majoritàriament plom.

Segons la taula següent, es pot comprovar les proporcions de cada element:

	%	Pes (kg)
Pasta de plom	39	5,85
Plom metálic i aleacions de plom	34	5,1
Àcid sulfúric	11	1,65
Polipropilé	7	1,05
Acer	0,6	0,09
Poliuretà	1	0,15
Vidre	0,4	0,06
Ebonita	5	0,75
Policlorur de vinil	2	0,3

Taula extreta del document: “Estudio de alternativas en el reciclatge de baterías de plomo fuera de uso”.⁽²⁾

Les deixalleries i Punts Verds accepten bateries, que entren dins el procés de reciclatge. La major part de la bateria es reciclable al 100%. Un cop ha arribat a la planta de tractament, s’inicia un llarg procés que requereix d’unes altes mesures de seguretat per evitar fugues de productes nocius per l’entorn. La primera part del reciclatge s’inicia amb la trituració parcial per tal d’extreure l’àcid. Seguidament es trituren a una mida més petita per tal de facilitar els altres processos. Aquests petits trossos es passen per tambors de flotació i enfonsament que separen per gravetat el plàstic de la resta de metalls. El plàstic, es neteja i es granula per poder enviar a la planta de tractament de plàstics corresponent. El metall restant, majoritàriament plom, es deriva a una caldera on es fon i s’obtenen unes plaques metàl·liques que s’envien a una planta de fossa i refinatge per obtenir els metalls purs i tornar a fer bateries⁽³⁾. El vapor que surt de les calderes cal tractar-lo per evitar la fuga de components tòxics a l’atmosfera. Un cop tractats s’obté un compost de nitrogen i sofre que es pot utilitzar com a fertilitzant.

Catalunya lliure de bosses? col·labores?

per admin Medi ambient

Els envasos de plàstic ens acompanyen a diari en els nostres quefers, estan molt integrats a les nostres rutines, des d’ampolles fins a envasos d’aliments passant per les bosses de plàstic amb els que els transportem. Però saps què es fa amb ells?

Si se’ls hi dóna una bona gestió, deixant-los als contenidors selectius del carrer o a portant-los a les deixalleries, arriben a les plantes de triatge d’envasos.

Les plantes de triatge són unes instal·lacions creades per rebre tots els envasos lleugers i separar-los segons el volum i la composició. De manera mecànica o manual, es fa una selecció dels diferents tipus de plàstics, ferros, alumini i brics. Aquests es reciclaran, cadascun de manera diferent segons la tipologia de residu, en una planta de tractament determinada.

Però sabem ben bé quines conseqüències tenen al medi ambient si no els gestionem bé?

Aquests residus plàstics que arriben al medi ambient tenen un fort impacte sobre l’ecosistema i perduren durant molts anys. Un exemple impactant sobre l’efecte dels residus de l’home a la natura és el que s’anomena l’Illa d’escombraries. Aquest “setè continent” ⁽¹⁾, com alguns científics l’anomenen, és una àrea de 1.400.000 km² (com gairebé 3 Espanyes!) de concentracions de residus, majoritàriament plàstics, a 1000km de Hawaii.

Imatge: Deixalles a la costa de Hawaii.

Aquesta illa té diverses conseqüències per la natura i per les persones, una és l’arribada de residus a les costes properes i l’altre és la degradació dels plàstics per la llum del sol i l’erosió amb el medi.

Per la fotodegradació dels plàstics, aquests es van convertint en trossets molt petits que suren a la part superior de l’aigua. Són d’una mida tant petita al cap d’anys que poden arribar a ser ingerits per organismes marins que viuen a prop de la superfície. A l’entrar a la cadena alimentària, poden afectar indirectament a les persones degut a les toxines que aquests residus porten associades com el PCD, el DDT o el PAH ⁽²⁾.

A l’actualitat i des de fa uns anys, la humanitat ens hem adonat del gran impacte que estem ocasionant al nostre planeta i les persones ens hem mobilitzat per intentar parar aquest fet modificant hàbits de consum que tenim.

Un dels més rellevants últimament a nivell poblacional ha estat en les campanyes de reducció d’ús de bosses de plàstic que s’ha fet i s’està fent als comerços. Des de 2009 amb la campanya d’un hipermercat anunciant que eliminava les bosses de plàstic gratuïtes amb l’espot BOLSA CACA i causant un punt de reflexió a la població va fer que molts més comerços s’unissin a aquests tipus d’iniciativa.

A dies d’ara la majoria de la població ja té l’hàbit d’anar a comprar amb bosses de roba, carretó o cabàs, ja sigui per sensibilització ambiental o per a que no li toquin la butxaca, però el propòsit es va aconseguint: reduir el consum indiscriminat de bosses de plàstic.

Als supermercats ja no trobem les piles de bosses de plàstic a la zona de les caixes esperant a ser agafades sense to ni so si no veiem estands amb bosses de plàstic dur, reutilitzables, o bosses de fècula de patata i polpa de bambú, degradables. Hem aconseguit fer un pas per la salut del planeta. Si a més, hi ha un objectiu d’inserció social, com és el cas d’Igualssom ⁽³⁾, ja n’hem fet dos. I poc a poc anem fent passes cap a un món més conscienciat, tant ambientalment com socialment.

A Catalunya i des de Federació Ecologistes de Catalunya i la Fundació per a la Prevenció de Residus i Consum s’ha engegat des del 2008 la campanya de conscienciació i sensibilització Catalunya lliure de bosses de plàstic. Dins d’aquesta campanya es vol arribar a regular el consum de bosses de plàstic i així prevenir els impactes ambientals a partir dels agents socials i econòmics.

La celebració del Dia Català Sense Bosses de Plàstic organitzat dins d’aquesta campanya es realitzarà el dia 3 de juliol i des d’Andròmines hi ens unim, seguint la nostra filosofia ambiental de reducció de residus. T’hi uneixes tu? Ho pots fer a diari evitant l’ús de bosses de plàstic!

Si vols més informació sobre l’impacte dels plàstics al nostre entorn, visualitza el video Plàstics a la deriva del programa QuèQuiCom ⁽⁴⁾.

(1): http://goo.gl/0mkLx

(2): http://es.wikipedia.org/wiki/Isla_de_basura

(3): http://goo.gl/RJBxY

(4): http://www.tv3.cat/videos/4018450

Els residus: Ampolles de vidre

per admin Medi ambient

Les ampolles de vidre són dels envasos més utilitzats al llarg de la historia, es té constància de la presència d’aquest material a l’època de l’Antic Egipte i Mesopotàmia ⁽¹⁾, quan ja era un element de decoració i emmagatzematge. Des d’aleshores sempre ha estat en menor o major grau un element clau per a la societat, incloent la moderna. Actualment hi ha fàbriques capaces de produir 800.000 envasos al dia⁽¹⁾. La fabricació dels envasos de vidre comença per la producció del mateix vidre. Aquest es realitza amb la fosa de certes substàncies bàsiques: sorra com a base, carbonats per reduir la temperatura de fosa i sulfats per eliminar els gasos que poden quedar a dins el vidre. També s’afegeixen altres components secundaris que modifiquen les característiques i coloració del vidre⁽²⁾.

Les ampolles de vidre són 100% reciclables i el material, al fondre’s i tornar a solidificar-se, segueix sent vidre, donant, teòricament, la possibilitat de no haver d’incorporar vidre nou al procés. Però a la pràctica, depenent de la tonalitat de color que es vulgui obtenir per la nova ampolla, aquesta ha d’estar elaborada amb una quantitat baixa de vidre reciclat. En el següent llistat es pot veure una aproximació del vidre reciclat que s’utilitza per a cada tipus de tonalitat⁽²⁾.

Tonalitat	Percentatge vidre reciclat
Verd Esmeralda	80
Verd fosc	50
Marro -ambar	50
Transparent	15

El reciclatge s’inicia amb la recollida dels envasos de vidre en els punts adaptats per aquesta tasca. Ja sigui un contenidor o una deixalleria. Els usuaris que utilitzin el servei de recollida selectiva, han de vigilar de no llençar cap altre material que no sigui vidre. Sobretot, no s’ha de confondre el vidre amb el cristall utilitzat per les finestres i els miralls. Aquests s’han de portar a les deixalleries. Un cop recollit, es transporta a una planta de triatge on es separen les impureses com els taps, les etiquetes i altres elements i es netegen per treure les restes del contingut, seguit d’una trituració dels envasos en un molí per obtenir pols de vidre que es traslladarà a les empreses fabricants d’envasos⁽³⁾.

En aquestes fàbriques es barregen els materials que s’han anat esmentant al llarg de l’article en una cuba tèrmica on es fonen a 1450 ºC. Un cop fosa i homogeneïtzada la barreja, es dipositen les quantitats requerides en els motlles on es donarà la forma adequada. Encara en calent, es tractarà la superfície per millorar la resistència i el lliscament d’aquesta. Finalment passen a una màquina de control de qualitat que descartarà les ampolles amb tares per reciclar-les⁽³⁾.

Els beneficis de reciclar el vidre són considerables. Només pel fet de poder tancar el cicle de vida de manera indefinida, com ja s’ha comentat amb anterioritat, fan que no sigui necessari el consum de nous materials, amb la conseqüent reducció dels impactes que genera l’obtenció d’aquest. Per cada tona de vidre hi ha un estalvi de 130 kg de combustible i 1200 kg de matèria prima ⁽⁴⁾. També cal considerar la possibilitat de reutilitzar les ampolles en bon estat amb un sistema d’envàs retornable.

L’alternativa de l’envàs retornable com tot nou sistema de gestió, té grups de pressió socioeconòmics a favor i en contra. El sistema integrat es basa en el fet de pagar per un envàs que al retornar-lo al punt indicat, moltes vegades el propi establiment on s’ha comprat, et tornin els diners d’aquest. Hi ha la opinió de la poca viabilitat d’aquest, ja que les ampolles que han de recorre grans distàncies, requereixen un elevat consum energètic en relació al seu pes per estar buits, a més de la necessitat de poder transportar la mateixa tipologia d’envàs que sigui destinat a un mateix producte⁽²⁾. En canvi hi ha grups com RETORNA que realitzen una campanya activa per confirmar la viabilitat de l’envàs retornable. Aquests han realitzat estudis econòmics que demostren com un sistema integrat de gestió és viable i eficient, sempre tenint en compte que la població i els petits negocis s’adapten correctament al nou sistema. En aspectes més logístics, el finançament es veuria compensat en primer punt pels ingresso procedents de l’estalvi dels envasos reutilitzables, en lloc de fer-ne de nous, en segon punt pels ingressos generats pels envasos que no han estat retornats però si pagats com a envàs retornable i que han anat per la via del reciclatge, més varat que el retornable i en tercer punt pel finançament fruit de l’estalvi que es generaria en el sistema de recollida de residus domèstics per mitjà dels contenidors específics^(6).

Un alternativa més casera es utilitzar els envasos un mateix comprant els productes a granel. Tot i que no es fàcil trobar botigues i proveïdors que realitzin aquest tipus de venda. Per últim, també es pot reciclar mitjançant manualitats que permetin obtenir objectes de decoració entre d’altres, com gerros o canelobres⁽⁵⁾.

Com ja s’ha vist, el vidre és un material molt bo per a ser utilitzat en els envasos, però la reducció dels costos amb la utilització dels envasos de plàstic han fet que les ampolles i pots de vidre siguin una especie en extinció. Tot i això, actualment, la necessitat de reduir els residus i la pròpia consciencia ambiental que està adquirint el consumidor, fan que els envasos de vidre siguin cada cop més valorats en el mercat del consum com un producte adequat a les necessitats de la població. Cal raonar que els sistemes de retorn no són una innovació d’aquest nou segle, ja que fins als anys 80, s’aplicava en molts llocs dins d’Espanya i actualment hi ha països com Alemanya, Holanda, Finlàndia i Dinamarca que apliquen aquest sistema⁽⁶⁾.

No ens hem d’espantar amb les innovacions, quan aquestes ens permeten tenir un millor nivell de vida i menys quan l’únic que ens costa a nivell de ciutadà es desplaçar-nos una mica més per llançar correctament els residus que generem.