Els residus: Els pneumàtics

per admin Medi ambient

Moltes famílies tenen un vehicle motoritzat, ja sigui una moto o un cotxe, o més d’un. Aquests requereixen un manteniment anual, essent el pneumàtics una de les part a canviar cada certs quilometres. Degut a l’immens parc automobilístic que hi ha, els pneumàtics s’han tornat un dels residus més problemàtics en el món occidental, amb una generació de més de 200.000 tones ⁽¹⁾ anuals. D’aquests, hi ha constància que fa uns anys, el 60% es dipositava en abocadors controlats i la resta acabava en abocadors il·legals.

Aquest objectes són compostos de varies capes, segons l’enciclopèdia catalana, de dins cap a fora, comença per una cambra de cautxú proveïda d’una vàlvula que permet d’inflar-lo amb aire a pressió (alguns pneumàtic són sense cambra), i per un embolcall, format per una carcassa, base estructural de fils de cotó, raió, acer, etc, i per una capa de cautxú que el cobreix, que rep el nom de flanc a les parts laterals i banda de rodolament a la zona de contacte amb el sòl, la qual tramet els parells tractor i de frenada durant la conducció⁽²⁾.

Amb el temps s’han anat cercant mètodes més eficients per aconseguir tractar els pneumàtics i reciclar-los per obtenir de nou materials per a la indústria. Les lleis han anat afavorint aquest sector, com per exemple amb el Reial Decret 1619/2005 sobre gestió dels pneumàtics fora d’ús, on es prohibeix l’abandonament i obliga als productors a rebre els pneumàtics que estiguin fora d’ús per a que es destinin a una valorització d’aquests. També es fa enfasi en la necessitat d’utilitzar part del materials dels pneumàtics reciclats per a la construcció de carreteres ⁽³⁾, promovent d’aquesta manera la capacitat de creació de sistemes integrats de tractatament i reciclatge de 160.000 tones l’any⁽⁴⁾.

Les possibilitats de tractament són diverses, segons l’ interès dels gestor en obtenir cert producte o matèria. Aquestes són:

Termòlisis: s’escalfa el pneumàtic en un forn sense oxigen, fent que els compostos es separin i es puguin utilitzar una altre vegada⁽⁴⁾.
Piròlisi: es crema el pneumàtic en un ambient sense oxigen, fent que es puguin obtenir compostos no aptes per reutilitzar. Aquest sistema encara està en procés pilot per no estar desenvolupada la separació dels compostos de manera eficient⁽⁴⁾.
Incineració: es crema el pneumàtic. Al principi es realitzava a l’aire lliure, però ara s’utilitza en forns tacats per obtenir energia. Aquesta metodologia és molt problemàtica ja que els gasos emesos cal tractar-los, per la quantitat de substàncies tòxiques que contenen⁽⁴⁾.
Trituració criogènica: es tracta de trencar els pneumàtics a una molt baixa temperatura (-195ºC) permetent obtenir les materials per separant amb certa facilitat⁽⁵⁾.
Trituració mecànica: és el procés més utilitzat en aquest moment. Es tracta de separar les diferents parts del pneumàtic mitjançant una màquina en forma de cinta transportadora, que trosseja, tritura i micronitza en pols els pneumàtics, permeten la separació dels diferents materials, per la posterior separació i reutilització en els processos industrials que necessitin aquest material⁽⁴⁾.

Com ja s’ha esmentat anteriorment, una de les possibles utilitats del cautxú en pols es la fabricació de carreteres, però hi ha molts més productes que són produïts amb aquest material, com per exemple les soles de les bambes, pilotes de futbol, moquetes, capes d’insonorització, paviment, pistes esportives, frens, entre altres. De manera que la vida útil d’aquest material es pot allargar molt si es gestiona correctament el pneumàtic i per aconseguir-ho s’ha introduir un altre cop com a matèria prima, de manera que cal que es deixin en els tallers quan et canvien les rodes, o si ho fa un mateix, portar-ho a la deixalleria.

Els residus: Termòmetres de mercuri.

per admin Medi ambient

Ara que arriba la tardor, els refredats i mal de caps pels canvis de clima que patim al llarg del dia s’incrementen. De manera, que quasi tothom, Agafa el termòmetre en algun moment d’aquesta estació, alguns més que altres. Des del juliol del 2007, un reial decret prohibeix la fabricació i comercialització de termòmetres de mercuri a l’estat espanyol, aquest decret es creat en base als arguments sobre la toxicitat del mercuri en les persones i el seu entorn natural ⁽¹⁾.

Peró, què és un termòmetre i com funciona?

Galileo Galilei va ser el creador d’aquest aparell, no en la forma que el coneixem avui en dia. Aquest geni, va utilitzar un tub de vidre que finalitzava en una esfera en la part superior. El tub es s’enfonsava dins d’un líquid d’alcohol i aigua. Al escalfar l’aigua, aquesta començava a pujar pel tub. Amb els anys altres persones van anar adaptant aquest aparell, fent-lo tal i com el coneixem avui en dia.

De termòmetres hi ha diferents tipus: termòmetre de resistència, termopar, piròmetre, termòmetre de gas, termòmetre digital i termòmetre de vidre. Aquest dos últims són els utilitzats a nivell domèstic. El digital incorpora un micro-xip que actua en un circuit electrònic sensible als canvis de temperatura. El termòmetre de vidre es un envàs tancat que conté líquid, abans mercuri i actualment una barreja d’altres metalls no considerats com a tòxics⁽¹⁾, el més comú és el de gali.

El mercuri, és un metall pesat molt tòxic. Al llarg de la historia, s’ha demostrat que besaments incontrolats han afectat greument la salut dels pobles propers. El mercuri, és un element que s’evapora amb facilitat podent entrar per les vies respiratòries. També és un element que s’acumula en el greix animal i passa d’un a l’altra per la cadena alimentària, arribant finalment a les persones. Als éssers humans, afecta al sistema nerviós central, provoca tremolor, alteracions de la vista i l’oïda, reducció del coeficient intel·lectual, a més de tenir efectes negatius en el sistema motor, pell, ronyons, cor, pulmons, entre d’altres. En el cas dels nadons, la mare pot contaminar al nen/a quan aquest és només un fetus ja que hi ha una variant del mercuri capaç de traspassar la placenta i després es pot seguir contaminant amb la llet materna. Aquests motius són els principals, alhora de prendre la decisió sobre l’eliminació del mercuri a les casses⁽²⁾.

Però, que fer si es trenca un termòmetre de mercuri ⁽²⁾. Primer de tot cal evitar que qualsevol altre persona no apte per ajudar es trobi a prop. Després s’han obrir les finestres per a que es ventili la habitació. S’han de treure tots els accessoris de valor que es portin ja que el mercuri amalgama els metalls preciosos. Tot seguit, s’han de protegir les mans amb guants de plàstic o amb bosses de plàstic. Per poder veure bé la zona, cal il·luminar correctament el lloc, com per exemple amb una lot situada al terra, aquesta llum ens permetrà beure on es troben les gotes de mercuri, cal vigilar perquè les gotes es poden haver desplaçat per tota l’habitació. No utilitzar mai un aspirador, ja que augmentarà la evaporació del mercuri per l’aire i es contaminarà l’aparell elèctric. Per recollir les gotes, cal utilitzar una xeringa o un degotador i dipositar el mercuri en un recipient petit que es pugui tancar hermèticament. Després cal utilitzar cinta adhesiva i passar-la pel terra per enganxar les gotes més petites, aquesta cinta s’ha de posar en una bossa de plàstic. Quan s’ha recollit tot, cal portar els residus a la deixalleria o punt verd per a que pugui ser tractat adequadament.

Per al reciclatge dels termòmetres, el procés és simple anomenat “Roast, retort y destillation”. Aquest s’inicia amb el trencament controlat dels termòmetres en una cabitat estanca, tot seguit s’escalfa per evaporar tot el mercuri que es recull, separant-lo del vidre i altres elements. Aquest gas, es torna a refredar per recuperar el mercuri líquid que es tracta per treure les impuresses mitjançant noves destilacions i finalment netejant aquest mercuri amb àcid nítric diluit. ⁽³⁾

De manera que si algú encara té algun termòmetre de mercuri a casa, abans que es trenqui, millor substituir-lo per un lliure d’aquest element.

http://www.quimica.es/enciclopedia/Term%C3%B3metro.html
http://termometrosinmercurio.org/quienes-somos/
Recycling and Reuse of Material Found on Superfund Sites. EPA/ 625/R-94/004/Setembre 1994

Els residus: els extintors

per admin Medi ambient

Invenció creada el 1838 per William George Manby. El primer us que es va donar era exclusiu pels bombers, de manera que pogués arribar on les manegues no podien. Inicialment es tractava de un conjunt de cilindres amb aigua i aire a pressió, però al 1905 és va substituir l’H2O per bicarbonat sòdic (1). Des d’aleshores s’ha anat millorant la seva forma i composició fins a tenir una varietat d’extintors per utilitzar segons el tipus d’incendi que hi hagi. Un extintor estàndard consta d’un cilindre metàl·lic que emmagatzema l’agent químic per apagar el foc. Aquest agent extintor pot trobar-se a pressió o es pot donar en el moment del seu ús, mitjançant diòxid de carboni o nitrogen.

Els agents extintors es poden classificar en 3 tipus ⁽²⁾:

Líquids:
- Aigua: apaga el foc per refredament
- Escuma: és una emulsió de producte espumógen en aigua. Apaga per sofocació i aïlla el combustible. Al haver-hi aigua i ha també una acció refrigerant.
Gasos:
- Diòxid de carboni: és un gas inert que s’emmagatzema en estat líquid. Apaga per sofocació al desplaçar l’oxigen necessari per la combustió. S’ha de vigilar el seu ús en espais tancats per la perillositat d’asfíxia de les persones.
- Derivats Halogenats: es tracta d’un material en desús per la seva toxicitat, ja que és un derivat dels hidrocarburs. La seva acció contra el foc és per trencament químic de les cadenes de reacció originades durant la combustió. Tot i no deixar cap residu visible, cal ventilar molt bé la zona. També tenen la problemàtica del deteriorament que originen en la capa d’ozó, sent aquest un dels motius de més pes per la seva eradicació en els extintors, tot i que encara hi ha països que l’utilitzen.
Sòlids:
- Pols químic sec: són sals de diferent composició química que es combinen amb el producte que crema i paren la reacció de combustió. Aquests agents extintors no són tòxics per a una exposició puntual, però cal vigilar per la contaminació que originen amb els aliments i l’entorn ja que reacciona amb els materials que toca.

El tractament que es segueixen els extintors com a residu es similar al inici, ja que consisteix en buidar el contingut en un medi controlat per evitar fuites en l’entorn i un cop es té l’envàs buit, es separen les diferents parts i es reciclen en funció del seu materials. En quant a l’agent d’extinció, el tractament es diferent. Bàsicament si es tracta de compostos halogenats⁽³⁾, es fa el mateix procediment que els CFC’s dels aparells de refrigeració, dels quals es filtren i es concentren els elements perillosos per obtenir un residu, que es crema en condicions molt controlades ⁽⁴⁾. En el cas de la resta de productes, l’aigua i l’escuma es pot tractar en depuradores i la pols química, segons l’Agencia de Residus de Catalunya⁽⁵⁾, al ser classificat com a residu inert, es procedeix a la regeneració dels materials inorgànics i la deposició del residu sobrant en abocadors controlats.

Normalment l’empresa que es dedica al manteniment dels extintors, se’ls endu un cop caducats, ja que els reemplaça per uns de nous i porta els vells al gestor corresponent. Però en cas que l’empresa desaparegui o resulti impossible el contacte, cal portar aquest residu a la deixalleria, on es classificarà com a residu especial per tractar-se d’una bombona amb material a pressió.

Cal que tothom es mentalitzi que els extintors no són una joguina i evitar que al caducar es descarregui per simple diversió o curiositat. El nostre entorn s’ha de cuidar.

http://es.wikipedia.org/wiki/Extintor
http://www.monografias.com/trabajos13/univpen/univpen.shtml
http://www.insht.es/InshtWeb/Contenidos/Documentacion/NTP/NTP/Ficheros/891a925/908w.pdf
http://www.emison.com/114.htm
Catàleg de residus de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient. ISBN 84-393-4842-8. 1999

Els residus: Cables

per admin Medi ambient

L’ús de l’energia elèctrica a quasi tots els llocs on estem no seria possible sense els cables. Aquests permeten transportar l’energia per mitja d’una xarxa que s’estén per tot el territori. Els cables normalment es fabriquen de coure, per la seva elevada conductivitat, però també n’hi ha d’alumini, ja que són més barats. Les fibres conductores de metall s’anomenen hebres i s’enrotllen per donar més volum al cable i permetre el pas de més potència. El cable es recobreix amb unes capes protectores que l’aïllen i el protegeixen dels factors externs. Tocant el conductor hi ha l’aïllament, que és un recobriment que evita la circulació de corrent elèctrica cap a fora. Després hi ha la capa de farciment, composta per un material que envolta el conductor per millorar l’estanquitat. Finalment hi ha la coberta feta de materials que protegeixen mecànicament les capes d’aïllament dels cops i els factors meteorològics ⁽¹⁾.

Segons els factors de voltatge, potencia, temperatures de servei, d’ambient, i resistivitat, les dimensions de la xarxa de distribució, les sobrecàrregues, el sistema d’aïllament, la coberta protectora, entre d’altres, es determina quin tipus és el més adequat, ja que un cable d’alta intensitat submarí per abastir un poble d’una illa, serà molt diferent d’un de baixa intensitat utilitzat per alimentar un ordinador⁽²⁾.

Els cables són fàcils de reciclar un cop es tenen les eines adequades, ja que només cal seguir una sèrie de processos mecànics. Primer, cal separar els cables de coure dels d’alumini, seguidament cadascun es fa passar per una màquina talladora que talla els cables amb una mesura adequada per a la seva manipulació, segons les necessitats. Tot seguit es passa per una maquina trituradora que esmicola els trossos per deixar separat el plàstic del metall. Finalment es transporten en petites quantitats per diferents sistemes de separació que mitjançant imants i filtres separen els trossos⁽³⁾.

Un cop s’ha obtingut els materials, s’envien a les respectives plantes de reciclatge. Els beneficis de reciclar els cables són molt grans ja que es recupera el material per a la producció d’altres objectes, essent especialment important a nivell econòmic el coure per la seva escassetat al mercat. Però també cal considerar els aspectes ambientals que surten beneficiats del reciclatge d’aquest material. L’estalvi energètic és molt gran i no tan sols pel fet de reduir el transport de nou material, sinó sobretot per la reducció de la industria minera, moltes vegades a cel obert del coure i l’alumini, que genera un importat impacte a l’entorn on es troba situat⁽⁴⁾.

Però sobretot cal pensar que la millor manera d’evitar el residu del cable, perquè aquest també té una vida útil igual que una rentadora, es evitar usar-ne reduint el consum energètic, com per exemple apagant els llums durant el dia i obrint la finestra.

http://es.wikipedia.org/wiki/Cable
http://www.procobre.org/archivos/peru/conductores_electricos.pdf
http://www.youtube.com/watch?v=zgwksc4K-Ls&feature=related
http://es.wikipedia.org/wiki/Impacto_ambiental_potencial_de_la_extracci%C3%B3n_y_procesamiento_de_minerales

Catalunya lliure de bosses? col·labores?

per admin Medi ambient

Els envasos de plàstic ens acompanyen a diari en els nostres quefers, estan molt integrats a les nostres rutines, des d’ampolles fins a envasos d’aliments passant per les bosses de plàstic amb els que els transportem. Però saps què es fa amb ells?

Si se’ls hi dóna una bona gestió, deixant-los als contenidors selectius del carrer o a portant-los a les deixalleries, arriben a les plantes de triatge d’envasos.

Les plantes de triatge són unes instal·lacions creades per rebre tots els envasos lleugers i separar-los segons el volum i la composició. De manera mecànica o manual, es fa una selecció dels diferents tipus de plàstics, ferros, alumini i brics. Aquests es reciclaran, cadascun de manera diferent segons la tipologia de residu, en una planta de tractament determinada.

Però sabem ben bé quines conseqüències tenen al medi ambient si no els gestionem bé?

Aquests residus plàstics que arriben al medi ambient tenen un fort impacte sobre l’ecosistema i perduren durant molts anys. Un exemple impactant sobre l’efecte dels residus de l’home a la natura és el que s’anomena l’Illa d’escombraries. Aquest “setè continent” ⁽¹⁾, com alguns científics l’anomenen, és una àrea de 1.400.000 km² (com gairebé 3 Espanyes!) de concentracions de residus, majoritàriament plàstics, a 1000km de Hawaii.

Imatge: Deixalles a la costa de Hawaii.

Aquesta illa té diverses conseqüències per la natura i per les persones, una és l’arribada de residus a les costes properes i l’altre és la degradació dels plàstics per la llum del sol i l’erosió amb el medi.

Per la fotodegradació dels plàstics, aquests es van convertint en trossets molt petits que suren a la part superior de l’aigua. Són d’una mida tant petita al cap d’anys que poden arribar a ser ingerits per organismes marins que viuen a prop de la superfície. A l’entrar a la cadena alimentària, poden afectar indirectament a les persones degut a les toxines que aquests residus porten associades com el PCD, el DDT o el PAH ⁽²⁾.

A l’actualitat i des de fa uns anys, la humanitat ens hem adonat del gran impacte que estem ocasionant al nostre planeta i les persones ens hem mobilitzat per intentar parar aquest fet modificant hàbits de consum que tenim.

Un dels més rellevants últimament a nivell poblacional ha estat en les campanyes de reducció d’ús de bosses de plàstic que s’ha fet i s’està fent als comerços. Des de 2009 amb la campanya d’un hipermercat anunciant que eliminava les bosses de plàstic gratuïtes amb l’espot BOLSA CACA i causant un punt de reflexió a la població va fer que molts més comerços s’unissin a aquests tipus d’iniciativa.

A dies d’ara la majoria de la població ja té l’hàbit d’anar a comprar amb bosses de roba, carretó o cabàs, ja sigui per sensibilització ambiental o per a que no li toquin la butxaca, però el propòsit es va aconseguint: reduir el consum indiscriminat de bosses de plàstic.

Als supermercats ja no trobem les piles de bosses de plàstic a la zona de les caixes esperant a ser agafades sense to ni so si no veiem estands amb bosses de plàstic dur, reutilitzables, o bosses de fècula de patata i polpa de bambú, degradables. Hem aconseguit fer un pas per la salut del planeta. Si a més, hi ha un objectiu d’inserció social, com és el cas d’Igualssom ⁽³⁾, ja n’hem fet dos. I poc a poc anem fent passes cap a un món més conscienciat, tant ambientalment com socialment.

A Catalunya i des de Federació Ecologistes de Catalunya i la Fundació per a la Prevenció de Residus i Consum s’ha engegat des del 2008 la campanya de conscienciació i sensibilització Catalunya lliure de bosses de plàstic. Dins d’aquesta campanya es vol arribar a regular el consum de bosses de plàstic i així prevenir els impactes ambientals a partir dels agents socials i econòmics.

La celebració del Dia Català Sense Bosses de Plàstic organitzat dins d’aquesta campanya es realitzarà el dia 3 de juliol i des d’Andròmines hi ens unim, seguint la nostra filosofia ambiental de reducció de residus. T’hi uneixes tu? Ho pots fer a diari evitant l’ús de bosses de plàstic!

Si vols més informació sobre l’impacte dels plàstics al nostre entorn, visualitza el video Plàstics a la deriva del programa QuèQuiCom ⁽⁴⁾.

(1): http://goo.gl/0mkLx

(2): http://es.wikipedia.org/wiki/Isla_de_basura

(3): http://goo.gl/RJBxY

(4): http://www.tv3.cat/videos/4018450

Els residus: Aerosols i esprais

per admin Medi ambient

A l’armari o prestatgeria de la zona d’higiene de totes les cases es pot trobar algun aerosol o esprai. Aquest s’utilitza per una gran quantitat d’usos que requereixen poder distribuir la substancia desitjada en una superfície o ambient com els insecticides, un llevataques, laca, inhaladors, escumes, nata, esprais de defensa personals, pintures, etc. Aquesta multitud d’usos provoca que cada any es produeixin milions d’unitats, concretament al 2010 es van fabricar 10.000 milions, el 41% d’aquests a Europa⁽¹⁾.

L’esprai s’anomena també aerosol pel fet de que les substàncies que expulsa, la gran part s’anomenen científicament aerosols. Aquests són definits com: suspensió col·loïdal de partícules líquides o sòlides en un gas⁽²⁾. Aquestes partícules poden ser d’origen natural o antropogèniques, com per exemple la pols. En els casos antropogènics l’ús de certes substàncies com els CFC’s provoca efectes en l’entorn com la destrucció de la capa d’ozó⁽³⁾, i com passa amb tot residu domèstic, 1 pot no és un problema, però si ho multipliquem pels 10.000 milions del 2010 i ho sumem cada any, en 5 anys el problema és greu. Per sort, des de finals dels 70⁽¹⁾, s’està restringint l’ús de certes substàncies, tot i que no amb prou eficiència, ja que el problema és de tots, però no tots i posem remei.

L’esprai, va ser un enginy creat el 1929 per Erik Rotheim⁽¹⁾, al barrejar un gas a pressió, uns productes actius i ho va pressuritzar dins un recipient hermètic. Al accionar la vàlvula, el gas sortia a pressió i arrossegava cap enfora els productes actius en forma de pols. Per millorar l’eficiència d’aquest objecte, es va cercar un gas que es pogués liquar amb certa facilitat i que a l’atmosfera es volatilitzes amb ràpidament. Les característiques del recipient també han s’han modificat, per adaptar-se a la pressió de l’interior, com per exemple, la part inferior d’aquesta és acopada i quan s’usa, s’aconsella agitar el contingut per obtenir una barreja homogènia dels dos productes. Els components d’aquest són d’un 75% de llauna, 24% d’alumini i menys 1% de vidre o plàstic.

El reciclatge d’aquest objecte comença per la tria adequada de on s’ha de llençar. Si l’esprai es troba buit, es pot llençar al contenidor groc (envasos lleugers), però si encara resta contingut, s’ha de portar a la deixalleria on són classificats com a residu especial pel contingut extremadament inflamable. Un cop recollit, es porta a la planta de valorització, on primerament es separen els taps de plàstic, i tot seguit es porta a una cambra pneumàtica condicionada per obrir el recipient. Un cop foradat, es recull el gas amb una bomba de buit i es filtra per treure les partícules que hi ha. El gas es crema en condicions controlades per generarà calor que s’aprofita per al tractament d’altres residus. El líquid (producte actiu) s’emmagatzema en bidons i s’incinera per inertitzar-lo. Finalment l’envàs buit es tractat com qualsevol altre envàs metàl·lic⁽¹⁾.

Com amb quasi tots els envasos buits, existeixen una gran quantitat de maneres de reutilitzar el material per decoració i complements, com el de fer unes boniques làmpades de sostre⁽⁵⁾. Com ja s’ha dit abans, no s’ha de fer cap manipulació de l’esprai si encara te contingut o pressió, i tot i que estigui buit, si el contingut d’aquests ha estat d’algun producte químic nociu com els insecticides.

Tot i que recordeu: el millor residu és el que no es crea!!!!

http://www.minis.cat/esp/reciclar-esprais.php
http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0075268&BATE=aerosol
http://www.neotropica.org/leer.php/4942421
http://www.como-funcionan.com/aereosol/
http://www.kikades.com/2009/07/13/botes-de-spray-reciclados/

Xarxes d’intercanvis de coneixements i Bancs del temps.

per admin Medi ambient

Una economia alternativa basada en l’intercanvi de temps i coneixements enlloc de l’intercanvi de diners és possible.

Així ens ho demostren dia a dia les diferents xarxes d’intercanvis de coneixements (XIC) i bancs del temps que organitzen activitats i intercanvis de coneixements de manera gratuïta al llarg de l’any.

Una XIC i un Banc del temps són dos tipus d’agrupacions basades en un sistema d’intercanvi de coneixements, sabers i/o experiències obert a tothom i on no hi ha diners per enmig. Les persones interessades poden oferir o rebre coneixements tant de tipus intel·lectual com de contingut tècnic o artístic.

A més de l’ intercanvi de coneixements aquestes experiències acostumen a tenir uns altres tipus de beneficis. Aquestes trobades entre persones serveixen per enfortir les relacions veïnals ja que persones properes es coneixen i creen vincles d’amistat i també són una excel·lent eina per la integració de persones, com per exemple, de persones immigrants que poden aportar intercanvi d’idiomes. A més a més de ser un treball per l’autoestima, ja que permet adonar-se’n de que tothom té habilitats i coneixements a oferir!

Si vols participar en aquestes xarxes d’intercanvi pots consultar a la web http://bit.ly/e4tktC on la web Vivir sin empleo ⁽¹⁾ ha creat un mapa on situen tots els Bancs del Temps d’Espanya.

A Montcada i Reixac, ciutat en la que ens trobem, podem participar a la XIC La Ribera, al Centre Cívic La Ribera o a la XIC Can Cuiàs presencialment al Centre Cívic Can Cuiàs, o per internet, a l’adreça de correu electrònic xiccancuias@gmail.com o al seu Facebook ⁽²⁾.

Una de les activitats més recents que ha organitzat XIC Can Cuiàs ha estat un mercat d’intercanvi aquest dissabte 31 de març. En aquest mercat d’intercanvi s’han pogut intercanviar objectes en desús però en bon estat per altres que necessitessis, i tot sense diners per enmig.

A més a més, s’ha organitzat un campionat de Just Dance Wii i tallers infantils de moneders reciclats i malabars.

Per part d’Andròmines vam participar organitzant el taller de moneders reciclats. En aquest taller, on hi van participar una trentena de nens i nenes, es van fer moneders a partir de bricks. Consistia en fer uns quants plecs a l’envàs i afegir-hi la tanca i decoració per tal de que quedés el moneder. Van quedar resultats molt xulos!

Si no vas poder assistir al mercat d’intercanvi ni als tallers infantils, et deixem uns quants enllaços en els quals trobaràs llocs on poder intercanviar els teus objectes a prop del teu domicili i la manera de com fer el taller dels moneder.

(1) http://www.vivirsinempleo.org/

(2) http://bit.ly/udW4cw

http://intercanvis.net/

http://www.comunitats.org/

http://compartir.org/

http://www.sindinero.org/

Taller de bricks: http://www.youtube.com/watch?v=nydvBR92Ak0

Els residus: cintes de vídeo i cassette

per admin Medi ambient

Les cintes de vídeo VHS i les de cassette, es troben obsoletes, ja que les noves tecnologies de la comunicació i la informació permeten emmagatzemar dades molt més ràpid i amb major quantitat. Els experts, recomanen passar tota la informació de les cintes a format digital, per evitar la degradació que es produeix en aquestes, ja que l’esperança de vida d’una cinta magnètica és d’uns 30 anys⁽¹⁾.

Les cintes estan formades per plàstics durs que formen l’estructura, aquesta es troba subjecte amb cargols metàl·lics i finalment hi ha la cinta magnètica. Aquesta es formada per una làmina de PET tractada amb aglutinants, agents tensioactius, partícules magnètiques, lubricants, entre d’altres productes tòxics⁽²⁾. La producció de les cintes es realitza per injecció del plàstic en motlles que donen la forma a les peces de la carcassa, seguit de l’assemblatge d’aquesta un cop s’ha enrotllat la cinta a la bobina. Per finalitzar, les cintes es protegeixen amb una capsa de cartró o plàstic⁽²⁾.

Per al reciclatge de les cintes, primer de tot cal separa la capsa de la cinta, llençant la capsa al contenidor corresponent. Si és de cartró al contenidor blau de paper/cartró, i si és de plàstic, al Punt Verd Fòrum, on hi ha el contenidor de plàstic rígid. La cinta de vídeo o cassette, s’ha de portar també al Punt Verd o llençar-lo en contenidors específics que hi ha en certs municipis. Un cop recollides, es porten a una planta de valorització on tots els components de les cintes són aprofitables. Per tornar a recuperar tots els materials, es realitza un primer procés de separació manual, seguit de la de trituració i molta. Tot seguit es passa la barreja per uns imants que separen les parts metàl·liques de les plàstiques. Finalment els diferents matèries s’envien a les plantes de valorització corresponents⁽³⁾. Tot aquest procès ha de garantir el compliment de les exigents normatives vigents.

Com en la gran majoria de residus que es generen a casa, també es poden crear nous objectes per decorar o d’utilitat per la pròpia persona o la llar, com són bossa de mà i cortines entre d’altres. Inclús les capses de cartró o plàstic són aprofitables⁽⁴⁾.

Un aspecte important és no llençar les cintes en contenidors diferents com per exemple es d’envasos lleugers, perquè, no tant sols ocasiona un problema per ser un impropi, sinó que pot arribar a paralitzar les instal·lacions de triatge, ja que la cinta magnètica cal considerar que tot i que el reciclatge industrial és costos, encara ho és molt més el fent de llençar-lo al abocador, perquè ja no tindrà cap utilitat i l’abocador té un espai limitat. Com en tot residu que per unitat és poca cosa, pel que fa a la seva mida i pes, el pensament que per llençar-lo a la resta no passa res, és un gran error. Si es raona una mica, la cinta magnètica te productes químics perillosos per l’entorn que poden arribar a contaminar aqüífers, que a la llarga abasteixen les nostres necessitats i els plàstics com ja se sap, triga masses anys a degradar-se. A més, si es pensa en tota la gent que té cintes de vídeo o cassette a casa, la quantitat és molt gran, ja que molta gent en te com a mínim un calaix dels grossos ben ple.

http://www.eumed.net/libros/2009b/544/ESPERANZA%20DE%20VIDA%20DE%20UNA%20CINTA%20MAGNETICA.htm
http://www.madehow.com/Volume-7/Videotape.html
http://www.minis.cat/cat/reciclar-cintes-de-video.php
http://crea-y-recicla-un-mundo.blogspot.com/2008/11/tutorial-reciclaje-cintas-de-video.html
http://blog.ecycler.com/2011/08/15/recycle-vhs-tapes/

Els residus: CD/DVD

per admin Medi ambient

Els CD i DVD són uns dels materials més utilitzats avui en dia per emmagatzemar informació o programes. A quasi totes les llars s’utilitza o es té algun d’aquest objectes, per videojocs, programes informàtics, recopilatori de fotografies digitals, pel·lícules, música, etc. Al està present en molt dels àmbits de lleure i treball d’avui en dia, quasi tothom acaba llençant algun que altre CD/DVD, ja sigui perquè se li ha espatllat, o perquè li venia de regal amb alguna revista o objecte electrònic que hagi comprar, etc. Cal considerar que el volum de CD/DVD que es fabriquen al món és extremadament gran ja que només a la planta de producció de Barcelona, es fabriquen 1,7 CD cada segon, és a dir 2,5 milions al mes⁽¹⁾, i tot hi que es tracta d’una instal·lació gran, no és la única que hi ha a l’estat espanyol i molt menys al món.

Però, de que està fet un CD? La seva composició és bàsicament de policarbonat, seguit d’alumini, laca, or, tintes i altres materials com vidre, plata i níquel⁽¹⁾. Cadascun d’aquests s’obté de materials minerals extrets de la industria minera i filtrats i tractats per obtenir l’element pur per a la fabricació d’objectes. Val a dir que tots aquests materials es troben en l’entorn en una quantitat limitada, ja que a part dels metalls, la resta de materials són elaborats a partir del petroli.

Un cop recopilat el material base, es procedeix a la producció del CD o DVD. El procés és similar pels dos. S’inicia amb la creació d’un disc de policarbonat que serà la base del disc, on hi haurà emmagatzemada la informació mitjançant unes osques. Tot seguit s’injecta una fina capa de metall que serveix per que el laser del lector de l’ordinador es reflecteixi i torni al lector. Per últim, es revesteix amb una capa de laca que el protegirà de les ratllades i la corrosió⁽²⁾. Amb aquests passos ja està finalitzat el producte. El següent pas es realitzar la serigrafia dels producte amb tints i finalment embalar-ho amb una caixa de plàstic i/o cartró⁽¹⁾.

Per reciclar-los, es segueix la metodologia següent:

Primer de tot cal portar-lo als punts de recollida oficials, on es separen els discos de l’embalatge, que es enviat a les plantes de valorització de plàstic i cartró. Aquesta feina es realitza al Punt Verd o a la deixalleria, però s’agraeix que ja vinguin separats. Després es recull per part del gestor encarregat del reciclatge, que el porta a la planta de valorització, on es separen els diferents components del disc, bàsicament s’extreu el policarbonat de la resta de materials, quedant una amalgama que s’envia a un gestor autoritzat⁽³⁾, que recupera els metalls i inertitza els tints i la laca.

El policarbonat net, s’utilitza per fabricar nous discos o altres objectes de caire domèstic o industrial com per exemple caixes de plàstic dur per a joies o aïllants per a cables⁽¹⁾.

El fet de reciclar els CD’s/DVD’s, permet reutilitzar el material i evita haver d’extreure de nou els materials fòssils i minerals de la natura amb les repercussions sobre l’entorn on es fa aquesta activitat. També hi ha una reducció en el consum energètic ja que el transport dels materials reciclats és menor que per la fabricació amb nous materials que provinents d’arreu del mon, sense tenir en compte que les industries mineres consumeixen una quantitat ingent d’energia per extreure els minerals purs⁽⁴⁾.

També hi ha alternatives domèstiques per reutilitzar els CD/DVD i crear nous objectes que puguin decorar la casa com cortines, o altres més comercials com boles de discoteca⁽⁵⁾, també hi ha tallers per fer coses més pràctiques com carteres o bosses, per internet hi ha un munt d’idees i en aquesta mateixa pàgina s’aniran penjat idees de manualitats.

reciclajecd.com/
www.epa.gov/osw/education/pdfs/sp-lifecd.pd
www.cederika.com/index.php?option=com_content&task=view&id=179&Itemid=301
datos.bancomundial.org/tema/energia-y-mineria
www.taringa.net/posts/info/1551573/Como-Reciclar-CDs.html

Els residus dels PVZ i deixalleries

per admin Medi ambient

Andròmines treballa amb l’objectiu d’acompanyar vers una integració social i laboral a totes aquelles persones que per motius d’edat, gènere, per limitació funcional o per qualsevol raó de tipus social, es troben excloses de mercat laboral ordinari. Per a possibilitar aquest acompanyament Andròmines dissenya i executa programes de capacitació, formació i inserció laboral que s’adeqüen a les necessitats socials dels col·lectius i a la demanda real del mercat de treball.

Com a beneficiaris indirectes trobem als perceptors dels serveis que ofereix Andròmines amb el servei de gestió de residus de la Deixalleria i la Deixalleria Mòbil de Montcada i Reixac i el Punt Verd Zona Fòrum. Des d’aquestes instal·lacions es recull tot un seguit de materials que tot seguit llistarem i en els pròxims articles anirem detallant, per donar a conèixer aspectes rellevants d’aquests i per demostrar la importància de la recollida dels residus, tant a nivell industrial com particular.

Residus admesos a les instal·lacions gestionades

Aerosols i espraisAparells elèctrics i electrònicsAmpolles de cavaAmpolles de plàstic

Bateries de cotxe i moto

Bombones de butà

Cables

Calçat

Càpsules de cafè monodosi

Cartró

Cartutxos de tinta i tòners

CD/DVD

Cintes de vídeo i cassets

Complements de vestir

Cosmètics

Dissolvents

Electrodomèstics petits i grans

Extintors

Ferralla

Filtres de vehicles

Fitosanitaris, herbicides i pesticides

Fluorescents i bombetes

Fusta

Mobles (sofàs, cadires, etc)MatalassosMetallsNegatius de radiografies

Objectes de segona ma (ulleres,

Olis de cuina

Olis de motor

Paper

Piles

Pintures, coles, vernissos

Plàstic rígid

Plàstic film

Pneumàtics petits*

Porexpan net

Radiografies

Restes de poda i jardineria

Restes de productes de neteja

Roba

Runa

Termòmetres

Tetrabrik

Televisors i monitors

Vidre pla, miralls i finestres

*Només a particulars.Hi ha certs residus que només es recullen en alguna de les instal·lacions.

Hi ha residus que es pot pensar que llençar-lo on sempre, com per exemple per la pica en cas de l’oli de cuina, podem pensar que no passa res perquè és poca quantitat. Però amb una extrapolació general només a nivell de Montcada es pot comprovar que el volum d’oli abocat per les aixetes és molt elevat. Ja que una persona consumeix 9,83 litres/any¹, si tenim en compte que hi ha una part que no es pot recuperar perquè s’ha ingerit, reduïm el volum a 0,6litres/mes (comprovació empírica durant 2 mesos). Essent la població de Montcada en 34232 habitants el 2011². A l’any es podrien recuperar uns 240.000 litres d’oli vegetal. Amb el simple fet de recollir aquest oli amb els pots de vidre o plàstic de les mongetes, cigrons, aigua, refrescos, i un munt d’altres, que es llencen cada setmana després de buidar el seu contingut es pot portar després al punt de recollida, on com ja s’ha explicat en articles anteriors durant la setmana europea de prevenció de residus ⁽³⁾ i el futur de l’oli de cuina ⁽⁴⁾.

El mateix passa, en proporcions diferents amb altres residus com per exemple els CD/DVD, bombetes, termòmetres, dissolvents, etc. Tal i com ja s’ha esmentat, s’aniran detallant amb els seus respectius articles.

Es palès, que tothom hauria d’utilitzar els servei públic de gestió de residus de manera correcta, ja que es reduiria l’impacte dels residus que es generen. També cal tenir en compte que els impostos destinats a aquest servei seguiran essent els mateixos, i si no es desenvolupa correctament la separació per part de tothom, aquest diners es poden considerar mal invertits. Tot i que només sigui per això, val la pena, no?Això demostra que tots estem implicats en la tasca del reciclatge i minimització de residus tan si ens agrada com si no o millor dit som conscients del mal que fem a la natura, cal evitar que la brossa s’acumuli al nostre pati i puguem gaudir d’un entorn més net.